Fa més de 40 anys que vivim en certa democràcia, hem tingut set governs de diferents colors i de mica en mica s’ha complert la frase d’Alfonso Guerra “Espanya no la coneix ni la mare que la va parir”. El dia a dia d’avui: violacions en grup cada vegada més joves, assassinats masclistes, violència domèstica, ocupes, drogoaddicció i, a davant de tot, corrupció i pornografia. El país de les classes treballadores: (1) els de picar pedra cada dia a l’empresa i el camp; (2) els autònoms amb esperit emprenedor; (3) els col·locats en l’administració; (4) els polítics. Els (1) i (2) són els que aguanten el país i reben totes les càrregues fiscals, per mantenir els (3) i (4). Catalunya segueix deixant-se prendre el pèl, eh, president?, però a la cadira s’hi està molt bé. Quan va morir Franco estaven desorientats, vam fer pinya amb l’emèrit, ja li va anar bé, mireu com s’ho ha cobrat: feliç a l’exili i de tant en tant ens ve a veure i ens fa elis, elis! Pantans buits, sequera... Qui va fer-los buidar? Per fer corrent hidràulica, posar en marxa una central elèctrica hidràulica els costa 7 euros de consum, i nosaltres l’hem pagat amb dos dígits i fins i tot tres; no en podem comprar a França? La mentida, l’insult i el menyspreu instal·lat al Congrés i a tots els parlaments autonòmics, això és el país avui.