Li interessava, a Putin, un enfrontament armat a territori rus amb els expedicionaris amotinats del grup Wagner? Li interessava un bombardeig sagnant de les columnes wagnerianes que es dirigien cap a Moscou? És clar que no. Així que Putin va moure els fils de la diplomàcia i va fer ús hàbil (oh, paradoxes!) de les estratègies més segures de solució de conflictes: actitud ferma però al mateix temps deixar que s’escoli el temps, refredar la ira, mantenir el diàleg obert, oferir una solució acceptable... Resultat: en menys de vint-i-quatre hores el motí/cop d’estat wagnerià fracassava totalment. El cap volàtil i volat del grup, I. Prigojin, se n’anava a l’exili i les forces de Wagner, preservades, s’allistaven en massa a l’exèrcit regular rus. I el que l’Occident esperava que fos un tumor letal va ser un gra. Molest, lleig i empipador, però res més. Mentrestant, a l’Occident, babau i vassall, seguim sense dir ni piu de la fracassada contraofensiva ucraïnesa en què tantes esperances dipositaven els polítics occidentals i que ha deixat una immensa quantitat de morts i de destrucció.