Hi ha una cosa que el Madrid polític no entén ni segurament entendrà mai: que el PSC hagi estat la força més votada el 23-J, superant clarament els partits independentistes, no es pot interpretar com el retrocés imparable de l’independentisme i la tornada a la normalitat a Catalunya segons el que Madrid interpreta com a normalitat. Seria més bé que el sobiranisme català està en la posició d’esperar i veure. I des del moment en què les eleccions generals es van plantejar com una alternativa entre Sánchez i Feijóo, l’independentisme no ho podia acceptar. No era una qüestió ideològica, sinó identitària. Perquè ens entenguem: un triomf de Feijóo suposaria que, a efectes de Madrid, la Generalitat es transformés en la delegació del govern espanyol a Catalunya. Per tant, no hi havia alternativa, s’havia de votar Sánchez. I potser independentistes pactistes podien votar el PSC, i així ha sigut el partit més votat. No obstant, perquè Sánchez sigui investit novament president necessita els vots del partits independentistes, no només d’ERC sinó també de Junts. Per tant, que ningú s’enganyi: els partits independentistes seguiran essent imprescindibles per a la governació de l’Estat espanyol; per tant, faria bé el PSOE de tenir present que una cosa són les eleccions espanyoles i una altra les catalanes. En les properes eleccions autonòmiques els vots prestats conjunturalment al PSC podrien tornar al seu origen, als partits nacionalistes, per demostrar que el nacionalisme català segueix ben viu.