M’estava banyant al mar i vaig pensar que tu no podries fer-ho mai més. Vaig pensar com hauria estat el teu estiu, si tenies plans per a aquest agost, si t’agradava Bad Bunny, Rosalía o tots dos. Vaig pensar en totes les nits d’aquest darrer mes que hem dormit a tan sols 3 metres de distància. La teva habitació és exactament la mateixa que la meva però al pis de sota. La mateixa habitació on vas viure els teus últims minuts de vida atemorida, demanant a crits sense poder pronunciar ni una sola paraula que algú t’escoltés, que et salvés d’aquell horror que estaves vivint. Però ningú va fer-ho i la teva vida va acabar allà, en mans d’algú que va voler arrabassar-te-la de la manera més cruel que existeix. Ho sento tant, Carla, tant que no surts del meu cap i no vull fer-te’n sortir perquè fer-ho seria treure importància al que vas haver de patir. Et van assassinar per l’egoisme d’algú que no va acceptar no estar amb tu, i això és intolerable i no pot oblidar-se. No sé si aconseguirem erradicar aquesta maleïda violència masclista, però sí que sé que mentre hi lluitem, encara que visquem en una societat cada cop més individualista, unes parets ja no seran suficients perquè no m’interessi per qui viu al meu costat. Les nostres trobades van ser només entrant i sortint de l’edifici, però tant de bo haguéssim parlat més, tant de bo hagués vist que estaves en perill. Tot i que, Carla, la pura realitat és que tant de bo no hi hagués aquests “tant de bo” i pogués picar-te ara i parlar amb tu. Tant de bo no hi hagi cap altre home que assassini una dona. Tant de bo no n’hi hagués ni una més.