El mediàtic premi Nobel Mario Vargas Llosa, un bon dia, tot visitant la Tate Modern de Londres, observà atònit i indignat com una mestra “alliçonava” els seus alumnes davant del que ella presentava com una obra mestra de l’art dels nostres dies. Escriu el Nobel: “Quan un pal d’escombra és exhibit com un «objecte artístic» en un museu, queda ben clar que galeries, crítics, mecenes i professors s’han conjurat per enganyar a tots i destruir el concepte que tenim sobre el fet artístic.” I afegeix que estem sotmesos a “una subtilíssima conjura poc menys que planetària” en què els agents que hi participen “s’havien anat posant d’acord per enganyar-se” i “enganyar tothom”. (La impostura del arte contemporáneo, La Nación, 25-7-2016). Les afirmacions del Nobel també són compartides per personalitats adscrites al món de la cultura, com la investigadora britànica Stonor Saunders, autora del llibre La CIA i la guerra freda cultural.

A França, els intel·lectuals Jean Clair, Marc Fumaroli –ja desaparegut– i Alain Finkielkraut, tots ells membres de la prestigiosa Académie Française, han denunciat en els seus llibres, articles, conferències i debats a la ràdio i televisió els despropòsits que es cometen sota l’arbitrària –i excloent– denominació d’“art contemporani”. Un exemple inqüestionable d’arbitrarietat és observable al Museu d’Art Contemporani (Macba) en què Picasso i Dalí –els més emblemàtics artistes del nostre període històric– hi són exclosos “pel pecat” de ser pintors figuratius. El daltabaix, la gratuïtat, l’absurd i el caos de l’inextricable i esotèric art oficial esdevé inenarrable...