Què diran

Soc de l’època entre els anys cinquanta i vuitanta, l’última generació que bevíem aigua de l’aixeta sense manies, la que no guanyàvem pes tot i menjar cada dia per berenar “pa i xocolata”, de la dècada de les mares cornudes perquè els pares treballaven tot el dia, de l’època del què diran, de la que els ajuntaments van aprendre a treballar democràticament sobre la marxa, de l’època que et tractaven mestres i capellans segons el cognom que tenies, de la que si anaves a confessar-te et perdonaven els pecats i ja podies tornar-hi, que tot el que deien els nostres pares era sagrat encara que fos mentida, de la generació que els Reis eren “els pares”, dels que no estrenàvem sabates noves fins a tenir les velles ben esquinçades, dels que ens feien anar a aprendre a ballar sardanes, a cantar amb la coral del poble, a catequesi i a fer d’escolanet una temporada. Som l’última generació que escoltava els seus pares i la primera que escolta els seus fills, l’última generació autodidacta amb el sexe, som els que vam passar del blanc i negre al color. Malgrat tot, però, tots som fills dels nostres pares, pares dels nostres fills i avis dels nostres nets, com totes les generacions.