La por inútil

Sabem que la por és una emoció imprescindible en l’art de sobreviure a situacions de perill. Sabem que ser valent no consisteix a no tenir por, sinó a saber valorar-la justament, per tal de tenir èxit en el propòsit que hom persegueix. També sabem, si hem de fer cas a George Orwell, que un partit de futbol és la forma simbòlica que pren la guerra, deslliurant-lo dels perills en contra de la integritat física dels contendents. La por, doncs, és una emoció inútil quan del que es tracta és de jugar a pilota. Digueu-me, aleshores, quin sentit té deixar-se tenallar per la por quan jugues un partit de futbol, per molt final de supercopa que sigui. Por de fer el ridícul? Por de ser substituït per l’entrenador? Por de perdre calés? L’estatus d’estrella de l’espectacle? La mansió amb piscina? Precisament és la por flagrant la que posa en perill totes aquestes luxoses prerrogatives, la que posa en evidència la mediocritat d’uns “soldats”, d’uns mercenaris que, a falta d’altres valors defensen, més malament que no pas bé, els seus contractes milionaris, els privilegis personals que als aficionats, francament, ens la suen, si se’m permet l’expressió. La por, de tan inútil com és, està desemmascarant els inútils que infecten el Barça. Perdoneu, però algú ho havia de dir.