Subjectivitat fatal

Em vaig presentar a un concurs oposició de la Universitat de Barcelona. En les proves de coneixements (de caire objectiu), vaig obtenir molt bon resultat i vaig quedar entre els llocs 25-30 d’entre les més de 400 persones que s’hi van presentar. Però en la prova de l’entrevista (de caire subjectiu), vaig obtenir una puntuació baixíssima. Per saber el motiu d’aquesta valoració inversemblant, hi vaig presentar un recurs. Els arguments que s’exposaven en la contestació per justificar la nota eren un seguit de despropòsits, com dir “de manera molt encertada” (?) que una de les històries que els vaig explicar no era creïble i que vaig menysprear el treball objecte de la convocatòria. En quin cap hi cap que algú parli malament del lloc de treball al qual aspira? Vaig adreçar un recurs al rector. No m’ha contestat. Silenci administratiu, en diuen. Jo en dic passar del tema. Ben segur que aquesta carta sí que la respondran. Sovint, dos i dos fan cinc i no passa res. Reviu l’expressió “l’autoritat sempre té raó” i jo hi afegeixo “...encara que no la tingui”. El temps emprat en l’estudi i l’esforç per superar les proves de coneixements s’esvaeixen amb el bufar subjectiu dels integrants del tribunal.