Igual que acceptàvem barco com a animal aquàtic, podem acceptar la nina Barbie com a feminista només perquè, mira per on, ara resulta contra tot pronòstic que va ser creada per ser-ho tot i estar inspirada en una nina per a adults. Però deixant de banda una nina que com a nina no pot tenir contradiccions, es pot ser dona Barbie i feminista? M’enerven les injustícies, imparteixo classes amb perspectiva de gènere, treballo amb el meu alumnat les violències masclistes (també les simbòliques, entre les quals hi ha la pressió estètica), poso tota l’energia en procurar un bon tracte i en construir un vincle que permeti el bon clima d’aula, em formo i soc formadora en coeducació perquè m’agradaria contribuir a fer un món més just, més lliure i més igualitari. Però em pinto les ungles, em poso rímel i no surto de casa sense fer-me la ratlla dels ulls. M’agrada ser prima i vestir roba que em quedi bé. Només he deixat de calçar-me els talons que em posava de tant en tant, perquè la seva incomoditat evidencia clarament un sacrifici que no estic disposada a fer. En l’autoqüestionament constant amb què visc el feminisme visualitzo clarament que l’empoderament no hauria de tenir res a veure amb el sant mandat de gènere de servir i agradar, i per molt que m’enganyi pensant que soc lliure d’anar com vaig, sé que igual que el hijab té una explicació patriarcal, les ungles semipermanents, també.