El carro de l’Àngels, amb dolor

Se’n va una de les imatges més fotografiades de Girona, el carro ple de flors de l’Àngels, en aquest racó de la plaça del Vi, amb les flors i els cistells, amb tota la humanitat de l’Àngels i d’en Joan, un luxe en el món actual, tot un símbol per a qui vulgui adonar-se’n. Les ciutats haurien de vetllar la vida, preservar aquest aire humà, proper, entranyable, que fa vincle i comunitat. Pobres ciutats que van despullant-se, per anar ben bé cap a on? Els carrers, les botigues, la seva gent, ens fan com a persones. La ciutat hi perd, amb el tancament de la botiga de l’Àngels, es torna una mica més aspra, més sola, més perduda... Acabarem només passant sense veure res per carrers artificials, sense cap calidesa... i tota la vida manllevada. No sé cap a on van aquestes ciutats, ens tornen una imatge del que som. A mi em desperten interrogants, dubtes i tristesa. També indignació. L’Àngels se’n va, i fa mal. Queda l’esquena d’en Joan, tossuda, persistent, amable, tan simbòlica de tants valors, en una plaça, ara més desemparada, que ha tingut el privilegi de vessar humanitat en aquestes dues persones. Em sembla que, si sabem llegir la vida, els estem en deute. Immens agraïment per tot el que aporten i han aportat. Hi ha figures que amb tot el que són i representen aguanten el viure comunitari. Ells ho són i ho continuaran essent... Adonar-se’n per agrair. I el teu carro, Àngels, que continuï vivint!