Una casa a Portlligat

Fa pocs dies vaig anar a passar un cap de setmana a Cadaqués amb un grup de bones amigues. Vam descansar, xerrar, menjar i beure, i passejar molt. Una de les caminades ens va conduir a Portlligat, en un matí de cel blau i tibant, gràcies a la tramuntana que arrissava les onades. En arribar a la casa museu d'en Dalí, ens va cridar l'atenció una casa que hi ha al davant, gens espectacular però molt bonica, una casa que desprèn felicitat, com si sabés com n'és d'afortunada d'oferir a les seves finestres una vista tan espectacular. Al costat de la porta d'entrada hi ha un banc de pedra, molt petit –hi caben just dues persones– situat estratègicament davant de la cala i de l'illa de Portlligat. És un lloc per reposar-hi sense cap pressa i deixar-hi passar les hores. Una darrere l'altra, les meves amigues i jo vam confessar l'enveja –no sabem si sana o insana– que ens provocaven els amos d'aquella casa.

Uns minuts després, estàvem totes assegudes a les pedres de la platja, contemplant el mar, prenent el sol, saludant amb grans rialles les bromes recurrents del cap de setmana. I vaig pensar quantes persones ens podrien envejar –el relax, el bon humor, la companyia– tal com nosaltres havíem envejat els de la casa del banc de pedra. Potser ens envejava el noi del xiringuito, que segurament ha de treballar qui sap les hores per guanyar quatre rals i que fa mesos que no té un cap de setmana lliure per divertir-se amb els seus amics? I el del xiringuito, qui l'enveja? Evidentment, centenars de milers de persones que no tenen feina i que potser saben que no en trobaran abans no se'ls acabi la prestació de l'atur. I a una persona aturada, la pot envejar algú? La resposta és sí perquè sempre hi haurà algú que desitgi tenir la seva salut, o una família ben avinguda, o... Qui va dir que la vida dels altres sempre ens sembla millor que la nostra? Recordo que la meva mare deia que quan passejava pel carrer i veia llum a un balcó o una finestra, s'entretenia a xafardejar el retall de vida que es podia intuir des de fora: un quadre a la paret, potser uns nanos barallant-se, l'olor de macarrons. Sempre li semblava que les persones que vivien en aquell pis devien ser més felices que ella, la casa més còmoda, el macarrons més bons... ara em passa tot sovint. Em passen tantes coses que li passaven a la meva mare!