Un mur que murmura

M'agraden els murs de pedra. Tinc la sensació, però, que, abans d'admirar-los en el món, ho vaig fer en les pintures de Tàpies o en les pel·lícules d'Antonioni i de Varda. Però, de fet, l'art ens dóna a veure coses del món que potser no veuríem. En un camí a prop de Sant Julià de Boada, al bell mig del Baix Empordà, hi ha un mur que ara em té fascinada. No només a mi. Som uns quants que fem aquest camí atrets pel mur: la seva contemplació és el moment àlgid de la passejada, que anem repetint. El mur, que fa més d'un centenar de metres de llargada i no arriba als dos d'alt, tanca una finca que també limiten unes oliveres, que tenen la base a més d'un metre del camí que fem. Part del tronc i, evidentment, de les branques sobresurten al mur, mentre que les arrels han forçat la pedra. A cada olivera, el mur es fa boterut i així perd la seva rectitud original, la regularitat, l'antiga perfecció. Aquesta circumstància fa que el mur sigui especialment bell i que nosaltres el considerem únic: un mur que ens murmura. El seu murmuri ens fa pensar. Què hi veiem? La fragilitat de la matèria? Sí, però també la ductilitat, la capacitat d'adaptar-se. Podria haver passat que les arrels destruïssin el mur, però no ha estat així: ha resistit, tot i cedir a la força de les arrels i canviar la seva forma. Això ens fa pensar que els humans potser també som capaços d'adaptar-nos a la manera del mur, de resistir i a la vegada cedir als embats de la vida canviant la forma, però sense deixar de ser i esmicolar-nos. Nosaltres volem identificar-nos amb aquest mur perquè, estranyament, ens obre a l'esperança. El mur també ens emociona perquè en el treball que hi han fet les arrels de les oliveres hi ha l'empremta del temps. Tanmateix, el pas del temps du a la destrucció i la mort. Fins quan resistirà el mur? Sospitem que més que nosaltres, que hi serà quan ja no hi siguem sense tampoc, com va lamentar Màrius Torres, haver pogut morir tan fàcilment com una rosa i així, doncs, mentre ens esfullés l'aire.