La transmissió de Demy

El festival de Sant Sebastià ha tingut la delicadesa de dedicar la seva tradicional retrospectiva d'un clàssic a un cineasta modern anomenat Jacques Demy, que va morir ara fa vint anys. Modern perquè precisament tenia present l'herència dels clàssics per renovar els gèneres, sobretot el musical, a la seva personalíssima manera. Modern perquè dins de l'artifici, a través del qual posava en escena un món imaginari, a vegades s'hi pot reconèixer un testimoni de la realitat social i política. És així que, de manera insòlita dins del gènere musical, a Les parapluies de Cherburg el mecànic protagonista, tan enamorat de la paraigüera Catherine Deneuve, ha de partir a la Guerra d'Algèria, mentre que a la tràgica i portentosa Une chambre en ville, Demy va fer present una vaga que va tenir lloc l'any 1955 a les drassanes de Nantes, la seva ciutat natal, narrant la passió amorosa entre un obrer conscienciat i una burgesa insatisfeta que vesteix un abric de pell que cobreix la seva nuesa. Dues pel·lícules, per cert, amb tots els seus diàlegs cantats. Agnès Varda, que va compartir amb el cineasta trenta anys de la seva vida, ha comentat que Jacques Demy volia fer musicals perquè aquest gènere és una expressió del desig de la felicitat i de la fantasia, però que, al capdavall, sempre li acabava sortint alguna cosa trista o dolorosament real. Fins i tot en el cas de Les demoseilles de Rochefort, que possiblement és la seva pel·lícula més joiosa, hi emergeix el sinistre a través d'un assassí de dones que és client habitual del bar de la mare de les dues bessones protagonistes interpretades per les germanes Françoise Dorléac i Catherine (Dorlèac) Deneuve. Una s'anomena Solange i l'altra, Delphine. Aquestes bessones ensenyen música i dansa a Rochefort, però aspiren marxar a París per triomfar-hi com a artistes i, si pot ser, trobar el seu home ideal. Uns firaires (un dels quals encarnat per George Chakiris, el Bernardo de West Side Story) arriben a Rochefort i semblen destinats a ser els homes que les duguin a París. Però el destí reserva a les germanes un músic interpretat pel gran Gene Kelly, en el cas de Solange, i un pintor i poeta, en el cas de Delphine, a la qual el noi (Jacques Perrin, que anys més tard va trobar els fotogrames de la seva infància a Cinema paradiso) ha pintat sense conèixer-la, però pressentint-la com la seva dona ideal.

Tot passa a Rochefort, en un ambient festiu i de colors pastel. Michel Legrand hi va posar la música i Jacques Demy el seu talent i estil per donar forma a un desig a partir de la convicció de la capacitat del cinema per fer creïble el meravellós. Tanmateix, crec que a aquells i aquelles que, amb tendència a formar una secta laica, som fans de Les demoseilles de Rochefort, ens resulta difícil explicar perquè aquesta pel·lícula ens fascina. Jo sé que hi ha algú que la consideren cursi, però a mi em sembla que no, que és una pel·lícula feta per la joia de viure. Allò que demana és que hi creguis, que et disposis a entrar en un món de “revêrie” en què els desigs tendeixen a convertir-se en realitat. O potser no depèn de la voluntat: la capacitat de creure-hi t'és donada o no t'és donada. Tot això em fa pensar en el perquè hi ha pel·lícules que ens posen en suspensió la incredulitat. Cadascú té les seves i ens estranyem de la credulitat d'altres respecte a aquelles que no ho aconsegueixen. Com a creient en l'univers de Jacques Demy, i d'una manera particular de Les demoseilles de Rochefort, contribueixo a la propagació d'aquesta fe. Agnès Varda, en una roda de premsa de presentació del cicle i d'un llibre a propòsit de Demy, va comentar que ha viscut prou anys per observar la successiva transmissió generacional de Les demoseilles de Rochefort, film realitzat l'any 1966. Tinc constància que l'edat per a la iniciació és entre els sis i els set anys. Em sembla que és la pel·lícula que transmeto amb més èxit.