Opinió

la CRÒNICA

On eres, Francesc?

Francesc, on eres el dia onze a Barcelona? Ostres! Et vàrem buscar abans de la manifestació, i també en el curs de la mateixa, i no va haver-hi manera de trobar-te. És clar que hi havia tanta, tanta gent, que era gairebé impossible. I no teníem el teu mòbil! A darrera hora, quan la fosca s'estenia per la ciutat, pensàvem que era indispensable de trobar-nos. Que en un moment o altre vindries amb el teu somriure irònic, la mirada escrutadora, la pipa fumejant. Assajàvem l'abraçada per a aquell instant! Però, en fi, tu que sempre has anat al davant, que vares encendre en nosaltres aquella fràgil llumeta que començàvem a sentir, malgrat encara el franquisme restés present, no vàrem poder retrobar-te entre aquella gernació de gent i de banderes estelades.

Tot cercant l'instant de l'impossible encontre, recordàvem aquelles reunions a domicili per parlar-nos dels drets de Catalunya a les primeries dels anys seixanta del segle passat; aquell teu descarament sense complexos quan ens volien obligar a fer les escriptures en espanyol, quan et traduïen el nom per Francisco, quan passava per davant nostre l'oportunitat de tenir una revista democràtica i catalana –Presència– i tu la collies al vol i l'entregaves a Narcís-Jordi perquè en fes una realitat valuosa; aquella actuació a la Cambra de Comerç de Girona quan et varen nomenar sotspresident i més tard president d'una institució carca i amb residus franquistes, transformant-la en una institució catalana i compromesa. I quan les urnes t'atorgaren un escó a Madrid, et vares fer sentir. I com et vares fer sentir! Et trobares en un ascensor amb Martín Villa i sense pensar-ho massa li vas etzibar: “Quan ens tornareu l'Estatut que ens vareu robar?” Sempre m'he imaginat la cara que hi devia posar Martín Villa, un endollat de tota la vida!

Bé, no acabaríem. Hi ha uns fets: tu predicaves i exigies la llibertat per a Catalunya quan gairebé ningú de les generacions que no havien viscut la guerra ho fèiem. Et vares quedar sol tantes vegades, mentre els altres campaven la boira per por de comprometre's! Es necessitaven molts pebrots per no defallir! I després varen venir els llibres, tants de llibres: Catalanofòbia, El gran llibre per la independència... I molts altres! Així és que el dimarts a la tarda, a Barcelona, no vàrem poder apartar-te del pensament. Què diries, Francesc Ferrer, davant d'aquest allau humà amb un mateix desig, ben clar, contundent? Tants anys de lluita gairebé en solitari i no hi has estat per viure el clam massiu d'un poble?

Perquè ara ens adonem que vares deixar-nos fa anys i que la vida segueix i atia l'oblit. Una generació en relleva una altra. Però sempre recordarem una frase teva exemplar: “Jo no sóc catalanista –et queixaves–, jo soc català.” Dimarts, al carrer, no hi havia catalanistes. Hi havia, senzillament, catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.