De Carles Duarte coneixia la tasca com a lingüista, l’extensa i sòlida obra poètica, la de traductor, algun títol de narrativa, la dotzena de premis, els càrrecs en institucions, fundacions, consells... També la seva veu potent i greu com a rapsode i l’elegància britànica amb corbatí immutable. I el tracte afable, diria que per dogma. Ha estat una sorpresa, però, la bona mà com a fotògraf. Pagès publica, en magnífica edició, Quadern d’albades, amb textos del crític d’art Ramon Casalé, que situa la fotografia dins les arts plàstiques i relaciona les 32 imatges d’albades de Duarte amb obres de Rothko, Pollock, Duncan... Sis poemes de Duarte sobre la bellesa de l’albada i el seu simbolisme enriqueixen un llibre en què “la percepció del temps sembla esvanir-se davant la bellesa”.