Opinió

L’APUNT

La bellesa, aquella gràcil extravagància

La celebració de les múltiples capacitats d’Alexandre de Riquer en el seu centenari permet desempolsar un món de nimfes i garlandes que, ben mirat, va volatilitzar-se molt d’hora, incapaç de resistir el bany de realitat que exigia un canvi de segle que es reconeix més en els cretins i les gitanes de Nonell, les morfinòmanes de Rusiñol o les multituds de Casas. L’obra de Riquer, malgrat tot, continua hipnotitzant com els reflexos d’un diamant, encara que només sigui per retrobar-hi el somni d’una bellesa incontaminada i fantasiosa. Però el geni per si sol, si no exerceix alguna força al seu voltant, si no empeny els que venen al darrere, és una energia morta. Urgell encara va inspirar Miró, però Riquer segueix tancat a la vitrina dels camafeus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.