S’han mort els programes de mà?

La digitalització de les entrades (inicialment per evitar el contacte físic des de la taquilla al públic) va implicar la desaparició dels programes de mà físics a bona part dels teatres. Ara està generalitzat poder accedir a la informació del repartiment i del punt de vista de la companyia que afronta una producció des d’un codi QR. És cool i, a més, estalvia costos i, sobretot, petjada ecològica. Però, sense element físic, es perd una forma de documentar aquell muntatge. Explicava l’altre dia un actor, en el debat de La Muriel, que per fer un espectacle cal anar pensant en com serà el cartell. És la forma d’arrodonir una proposta de fer-la coherent. És un reclam que, si s’escola per l’aigüera de la difusió digital, no deixarà rastre. S’han mort els programes de mà? Un sector de públic els reclama com a memòria personal. Sense rastre, el document és líquid; els missatges s’aprimen. El debat està obert.