Un canvi de model per a les pensions
Els polítics de qualsevol color i qualsevol país democràtic saben que l’afer de les pensions és un material inflamable. Per això, intenten passar-hi de puntetes quan manen i no tenen cap vergonya a utilitzar-les com a munició quan són a l’oposició. Tal és el cas actual, quan en les rengleres del PP afirma que una Catalunya independent no podria pagar les pensions, quan saben perfectament, perquè és una qüestió aritmètica global, que seria tot al contrari. Espanya, sense Catalunya, tindria greus dificultats per pagar els seus pensionistes.
El govern espanyol ha hagut de donar un crèdit de 6.000 milions d’euros a la Seguretat Social i n’ha pres 3.500 milions més de la guardiola de les pensions per satisfer la paga extra d’estiu dels pensionistes. El govern ha utilitzat aquest recurs i, possiblement, ho tornarà a fer al desembre, perquè no vol deixar la guardiola a zero, per l’impacte psicològic que això tindria. Però aquestes angúnies financeres posen de manifest la fragilitat del discurs triomfalista del PP, quan diu que l’economia espanyola és una de les més dinàmiques i pròsperes del món. ¿Com s’explica, llavors, el dèficit? La resposta és simple, al marge de la caiguda demogràfica: perquè les aportacions de les empreses i dels treballadors són insuficients. Es crea ocupació, però amb salaris més baixos.
Al capdavall, la solució implica dissenyar polítiques que incentivin l’augment de la població, però també un canvi d’estructura econòmica a mitjan termini. Cal apostar per llocs de treball d’alta qualificació que, en ser més productius, fan aportacions més importants a la Seguretat Social. És un canvi lent, però imprescindible. La futura república ho ha de tenir en compte.