Cap novetat de Madrid
Els observadors internacionals, i també els espanyols que no estan adoctrinats per un nacionalisme ranci propi del segle XIX, remarquen que la relació entre Espanya i Catalunya és un problema polític de primer ordre. Per tant, s’ha de resoldre amb política, no amb els tribunals ni amb amenaces. Però aquest consell cau en terra erma en un Estat que, com l’espanyol, té polítics que consideren que la unitat d’Espanya és un valor secular anterior a la Constitució que tant agiten per frenar la democràcia.
L’aliança de mitjans i molts polítics de Madrid han creat una imatge falsa i distorsionada de Catalunya. Dibuixen, perquè així els convé, la imatge d’una societat dividida i fracturada. Qualsevol que vingui a Catalunya s’adona ràpidament que li han pres el pèl. Aquests mitjans i polítics acusen els catalans d’estar adoctrinats, quan la realitat és que a Catalunya se senten totes les veus: les que estan a favor de la independència i les que hi estan en contra. En canvi, a Espanya només es difon un missatge: l’unionista.
Tot plegat explica les reaccions que provenen de Madrid, però també de Barcelona, sobre la llei del referèndum d’autodeterminació que es va presentar dimarts al Parlament i al Teatre Nacional de Catalunya. Unes reaccions que o han intentat ridiculitzar una iniciativa parlamentària i democràtica o bé l’han rebut com si fos l’anunci de la fi del món. S’agita novament el fantasma de l’exèrcit. S’acusa l’independentisme de moviment boig. Es torna a fer por. Però no es presenta cap argument, cap proposta constructiva que faci que els catalans s’avinguin a quedar-se a Espanya. No: els catalans no poden marxar perquè ho prohibeix la Constitució, i prou. És a dir: el que fa anys que sentim. Des de Madrid, cap novetat, doncs.