Seguretat intel·ligent aplicada als aeroports

L'aplicació de mesures de seguretat estrictes als aeroports, i en general a tots els mitjans de transport massius, topa amb un problema irresoluble: per garantir-ne de veritat l'eficàcia caldria fer-les extensibles a la totalitat dels passatgers que embarquen, però això faria retardar de tal manera els horaris, que, al final, el servei es col·lapsaria. Però decantar-se per mesures de control de caire selectiu que, sense renunciar a un mínim de rigor a l'hora de deixar passar la gent, incideixin de manera especial en determinats grups de risc planteja també un altre problema difícil: qui ha de formar part d'aquests grups i en funció de quin criteri? El govern dels Estats Units ha fet un polèmic pas en aquesta direcció i ha decidit endurir els escorcolls als passatgers provinents de catorze països. Mentrestant, mig Europa discuteix la conveniència, i la legalitat, dels aparells d'escaneig que despullen literalment les persones davant els ulls dels controladors, que no sempre tenen prou preparació i tacte per dur a terme una tasca tan delicada. Però agafar un avió és cada vegada més complicat, i el transport més segur del món (així ens l'han venut sempre les companyies aeronàutiques, exhibint les estadístiques de sinistralitat) pot acabar convertint-se en el més incòmode per culpa d'aquesta obsessió per la seguretat. L'amenaça terrorista exigeix pujar la guàrdia, però cal fer-ho amb sentit comú, garantint el dret a la intimitat i minimitzant fins on es pugui el perjudici als usuaris. Focalitzar l'alerta en passatgers provinents de determinats estats resulta, d'altra banda, molt discutible, perquè l'experiència ens ha demostrat que els terroristes més ferotges poden residir als països considerats més pacífics.