1-O, judici a la política
El judici de l’1 d’octubre encara no ha començat, però ja fa més d’un any que dura el que els advocats defensors consideren una farsa judicial encarrilada cap a una sentència que s’intueix política a finals de la pròxima primavera. Ahir vam assistir a la primera sessió televisada des del Suprem, prèvia al judici; però sembla clar que es tractava, en realitat, d’un episodi més d’un procés que apunta com a únic final possible a una condemna exemplar del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i dels que hi van tenir alguna cosa a veure des del govern, el Parlament o el lideratge social, independentment de la consistència dels arguments jurídics o dels fets que descriu l’acusació.
Les defenses van intentar en la vista d’ahir defensar el principi d’igualtat davant la llei dels seus defensats, el seu dret a la doble instància penal i l’Estatut de Catalunya per establir la competència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per jutjar aquest cas, però els seus al·legats s’intueix que han caigut al mateix sac que tots els escrits i recursos de la defensa presentats durant l’any llarg d’instrucció del cas, ja fos al jutjat número 13, al Suprem o al Constitucional.
Les raons de l’Estat són molt clares. Preservar la seva unitat, castigar els que han gosat amenaçar-la i escarmentar i dissuadir el moviment independentista que mobilitza més de dos milions de persones a Catalunya. La lletra petita sembla tenir-hi escassa importància. I les vulneracions de drets o el descrèdit de la justícia i l’estat de dret espanyols sonen a danys col·laterals. La vista d’ahir era previsible i inútil per a la defensa, perquè tot fa suposar que el Suprem ja ha decidit fa mesos la seva competència. I un es pregunta, davant d’aquest panorama, si no hi ha hagut una gran indefensió per part dels acusats.