L’àncora constitucional

La decisió del Tribunal Constitucional de declarar inconstitucional la reforma de la llei de presidència, que permetia utilitzar eines telemàtiques per investir el president o per assistir a reunions de govern, és un clar exemple de la utilització política abusiva d’aquest tribunal i de la mateixa Constitució, a la qual per motius ideològics acaben fent dir allò que en cap cas diu. És obvi que la Carta Magna no exclou la utilització de noves eines tecnològiques, però el TC té en aquest cas un objectiu polític, que és evitar una hipotètica investidura de Carles Puigdemont com a president o la designació de consellers a l’exili, i aquest objectiu el porta a construir de nou una interpretació restrictiva de la Constitució amb arguments subjectius per justificar una prohibició preventiva. L’objectiu polític contamina els criteris i arguments dels magistrats i perverteix el text constitucional.

El Tribunal Constitucional, per evitar una finalitat, tomba l’eina, i amb això es converteix en un llast per a la mateixa evolució de la societat. Avui dia, i cada cop més, la telemàtica és utilitzada habitualment en diferents àmbits, i també en els oficials. La veiem en declaracions judicials per videoconferència, que fa pocs anys estaven vetades; la veiem en la declaració de l’IRPF, que ja no es pot presentar en paper, i la veiem en països on és possible participar en les eleccions mitjançant el vot electrònic. La Constitució no pot ser una trava –el text en si no ho és– a la innovació i al progrés, com tampoc ho pot ser a l’aprofundiment dels drets, les llibertats i la democràcia. Aquesta sentència il·lustra perfectament com les interpretacions d’aquest Tribunal Constitucional estan segrestant la Constitució de 1978 i l’estan convertint en un llast per a l’evolució i en un problema més que en una solució.