El tòpic del diàleg
El ple del Parlament de Catalunya, com estava anunciat, no ha avalat la candidatura de Miquel Iceta com a senador en representació de la cambra i, per extensió, tampoc el pla de Pedro Sánchez de situar-lo a la presidència del Senat. La decisió es pot analitzar de diverses maneres, però és evident que hi ha influït l’actitud prepotent del PSOE des del 28-A, marcant enormes distàncies amb els partits independentistes (22 diputats) tant en la confecció de la mesa del Congrés com en un hipotètic diàleg per a la investidura, plantejant un govern en solitari tot i estar en minoria i, finalment, obviant la sobirania del Parlament i el seu paper institucional a l’hora de fer públics els seus plans.
El context tampoc ha estat favorable a l’entesa. És escabellat apel·lar a la cortesia parlamentària o acusar de trencar ponts de diàleg al mateix temps que des del poder de l’Estat (Suprem, Junta Electoral, Interior, fiscalia) es manté la persecució sense treva a l’independentisme, mantenint diputats i senadors a la presó sense sentència de culpabilitat, vetant i soscavant les candidatures dels exiliats en les europees, apartant els uns i els altres del debat electoral a TV3, o afegint ara l’acusació de pertinença a organització criminal a 28 càrrecs de l’administració, inclosa la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio.
Posar-se el diàleg a la boca i insinuar expectatives de pacte queda bé i no costa res, però posar-ho en pràctica és una altra cosa, demana convicció i més valentia que tacticisme. Per això tampoc resulta estrany, pocs dies abans d’unes eleccions municipals, autonòmiques i europees, que aquest episodi els hagi servit en safata als uns i als altres l’oportunitat de marcar el perfil més convenient per guanyar vots o per no perdre’ls.