Opinió

Imposicions i equilibris europeus

Embolicada amb la solemnitat habitual dels discursos de l’europeisme institucional, l’elecció de la nova presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula Von der Leyen, és més una victòria de la imposició dels estats que no pas del dret al sufragi dels ciutadans que van acudir a les eleccions. El gest d’alleujament amb què la candidata va rebre el resultat de la votació final al Parlament Europeu és una imatge que resumeix molt bé les dificultats a l’hora de buscar unes aliances que ara tocarà compensar amb la repartició de càrrecs. I en això, desgraciadament, la Unió Europea ens ha tornat a demostrar que continua presonera de la vella política. Vella i conservadora, perquè més enllà del fet positiu que una dona presideixi l’executiu comunitari, el que compta és que el Partit Popular Europeu manté el control al capdavant de la totpoderosa Comissió.

No és cap consol que Von der Leyen representi el sector més obert dels populars, partidària de millorar el salari mínim o de la imposició de quotes femenines en les cúpules de les grans corporacions. Tampoc que posés l’accent en la lluita pel medi ambient i per la justícia social en els seus discursos com a candidata, sens dubte una picada d’ullet per aconseguir el suport dels socialdemòcrates. Compaginar aquest suport amb el que també ha rebut de la ultradreta polonesa i hongaresa l’obligarà a un complicat funambulisme programàtic. De moment, s’ha estrenat en el càrrec ensopegant amb la qüestió catalana, amb l’exigència de buscar una solució política expressada pel president de l’Aliança Lliure Europea, l’escocès Alyn Smith, i amb la constatació que el Parlament Europeu té tres escons buits per culpa de la intransigència d’un estat soci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.