Un règim enrocat
La Constitució espanyola arriba al seu 41è aniversari havent perdut el que va ser l’essència del seu naixement, el pacte polític de convivència per avançar en la construcció d’una democràcia plena. La urgència de deixar enrere 40 anys de dictadura franquista va aplanar el camí de la carta magna i d’una Transició tutelades pels hereus de l’antic règim, però el que havia de ser un punt de partida en el desenvolupament de l’Estat democràtic i d’una realitat nacional i territorial complexa va quedar reduït a punt d’arribada innegociable, deixant fora, ‘de facto’, una part important de la població.
No es tracta d’oblidar el recorregut positiu que ha fet l’Estat espanyol gràcies a aquell pacte constitucional. Però és obligat constatar que les lectures sistemàticament restrictives de la carta magna, del desenvolupament democràtic i plurinacional de l’Estat i dels drets fonamentals no eren part d’aquell pacte, ara trencat, i han evidenciat a bastament l’enrocament del règim del 78, origen de la reacció violenta de les seves estructures de poder –des dels policies fins al rei– davant el creixement exponencial de l’aspiració sobiranista a Catalunya i al País Basc.
L’anomenat constitucionalisme només abraça la Constitució com a eina útil per defensar l’‘statu quo’, però fa temps que va abandonar l’esperit progressista que la va fer possible. La monarquia restaurada, la sobirania indivisible, l’estructura territorial, la politització de la justícia, inclòs el Tribunal Constitucional, són elements troncals de l’ordre constitucional més qüestionats que mai i la convivència que el pacte constitucional va fer possible està seriosament esquerdada i amenaçada per l’empresonament de líders polítics i socials, la deriva repressiva de l’Estat i la desafecció d’una part important de la societat. Una realitat que no convida precisament a la celebració.