Les eleccions a Euskadi i Galícia
L’avançament de les eleccions al País Basc i a Galícia és un símptoma del factor de desestabilització que suposa el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i el debat sobre la sobirania que hi ha en el seu rerefons. La data triada, el 5 d’abril, retalla només sis mesos les respectives legislatures a les dues nacionalitats històriques, que igualment haurien d’haver convocat els comicis a la tardor. L’únic objectiu d’aquest avançament és anticipar-se i evitar la influència de la convocatòria electoral a Catalunya, anunciada pel president Quim Torra per a abans de l’estiu un cop aprovat el pressupost de la Generalitat.
Els governs d’Urkullu (PNB) a Euskadi i de Núñez Feijóo (PP) a Galícia gaudeixen d’una estabilitat que no volen perdre i que les enquestes, a hores d’ara, no semblen amenaçar. La seva maniobra, per tant, és pactada, és de conveniència, i busca reforçar les posicions dels seus partits, dels seus governs i, en el cas del PNB, dels seus pactes amb el govern de l’Estat, pel temor que la campanya catalana, la pronosticada victòria sobiranista o la posada en marxa de la mesa de negociació política entre els governs espanyol i català puguin dinamitar unes condicions que ara els són favorables.
L’avançament electoral a Euskadi i Galícia permetrà calibrar també com es reorganitza la dreta espanyola en l’escenari resultant de les eleccions generals del novembre passat i, en particular, si Vox és capaç de confirmar el seu creixement espectacular al Congrés i si Ciutadans se’n surt a l’hora de frenar la seva caiguda en picat cap a la irrellevància política a través d’una aliança electoral amb el PP, a imatge de Navarra Suma.