A pagar-ho, bocamoll

Que la sentència del cas Nóos ha estat una victòria precuinada de la màxima institució afectada és una obvietat. Només cal llegir la premsa requetè –la requetè, no la falangista, que s'ha enfadat– per comprovar-ho. N'han quedat satisfets. Ells ja havien decidit des del primer moment que, davant la gravetat dels fets, Iñaki Urdangarin havia de fer de boc emissari. Així ha estat. Cristina no podia pagar. I no ha pagat. Però la màxima pena no ha estat per a l'exduc de Palma. Qui més tocat hi ha quedat ha estat el soci del gendre de Joan Carles I: Diego Torres. La sentència el considera “l'ideòleg i el dissenyador” de la trama que va apoderar-se de diners públics a cara oberta i descarada. Torres va triar una mala defensa des del començament. No sabia contra qui anava. Va declarar que la trama empresarial sempre havia treballat amb el coneixement de la casa reial i amb l'alè del rei del moment. Mala cosa. Els més savis de la tribu van pensar que Diego Torres havia begut oli reial. Així ha estat. La sentència no ha estat la que demanava l'acusació particular –una acusació ben particular–, però ha superat la d'Iñaki Urdangarin, que ha quedat en tota aquesta història com l'ignorant necessari. Torres no ha acabat pitjor perquè una diferència de pena exagerada amb Urdangarin hauria estat una evidència excessiva. Però ha rebut el càstig més sever. Potser Diego Torres es va creure aquells que anunciaven l'enfonsament del sistema. El sistema l'ha enfonsat a ell. Per crèdul i bocamoll.