El senyor Boixadós

Amb el senyor Boixadós (així l’anomenàvem els treballadors del Motel de Figueres), sempre hi vaig mantenir una mena d’amistat curiosa, ambigua, sostinguda però amb alts i baixos. Començà el setembre de 1988, quan el vaig entrevistar per a L’Empordà Federal, aquella revista que uns quants il·luminats figuerencs vam voler ressuscitar –i que va durar un parell d’anys–. Aleshores en feia tres que ell ja no era president de Renfe, havia sigut nomenat coordinador general de les obres olímpiques de Barcelona, però encara no era president de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Figuerenc nascut a can Romaguera, a la plaça del Peix (avui plaça Gala-Salvador Dalí, precisament).

Recordo la seva conversa incisiva, el seu verb càustic i punxant, la veu profunda i el gest mesurat. No reia mai sorollosament i tenia el do de la ironia, tot i que la seva era una ironia d’intencions molt calculades –d’enginyer industrial, com si diguéssim–. Sota un tarannà aparentment plàcid però sempre seriós, s’hi amagava un gran home d’empresa, un personatge que no parava. Quan era president de Renfe, va rebre una delegació de Figueres que li anaven a parlar del pas a nivell de la carretera de Roses. A Madrid, els va dir: “Què tal el viatge amb la Renfe?” I els figuerencs li van respondre que havien fet el viatge… en avió, ho explicava amb la seva característica mordacitat. Personalment, vaig tenir-hi una mena d’escaramussa, que ell va fer durar per sempre; en declaracions a la premsa va dir que Dalí era per a Figueres el que la Mare de Déu era a Lourdes. I jo vaig publicar un petit escrit on deia que tant de bo Figueres fos Lourdes: onze càmpings, aeroport internacional, cent catorze hotels, vuitanta-nou pàrquings públics, noranta restaurants, camp de golf, pistes d’esquí… m’ho va retreure sempre, fóssim allà on fóssim, ens trobéssim amb qui ens trobéssim. Però no es va enfadar mai, per a ell tot això era com un joc de controvèrsia, s’hi divertia. Un dia, no recordo en ocasió de què, vam parlar de llibres. Em va dir que no llegia novel·les, que li interessava l’assaig, política i art; que ja estava tip de coses tècniques i que si algú veiés la seva biblioteca, no podria deduir quina era la seva professió ni què havia estudiat.

Descansi en pau el senyor Boixadós. S’ho ben mereix, després d’una vida de feina intensa i de neguits per treballar amb eficàcia absoluta.