Tribuna
Irresponsabilitats
“La responsabilitat està en la consciència de la persona
Abraham Lincoln: “No podem escapar de la responsabilitat del demà evitant-la avui mateix.” Tinc al davant una foto de la Rosa Parks, tal com era el 1955. Vostès saben que aquell any, l’1 de desembre, a Montgomery (Alabama), ella va desobeir l’ordre del conductor d’autobús James Blake, d’asseure’s a la part posterior del vehicle deixant així lloc per als blancs, com manava una llei local. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada: havia desobeït la llei. El cas es va acabar guanyant a la Cort Suprema (1956). La Sra. Parks la va fer ben grossa; ara bé, va ser responsable. En la lluita pels drets civils “va ser el factor desencadenant més que la raó de la protesta” (King). Però ho va fer, se la va jugar. La responsabilitat és un valor que està en la consciència de la persona, una virtut que estudia l’ètica: consisteix no només a prendre decisions de manera conscient, sinó a assumir-ne les conseqüències i respondre’n davant qui correspongui. Estem envoltats d’irresponsables. En parlem a filosofia, als instituts: l’imperatiu categòric de Kant n’ofereix un principi racional o, fins i tot, la valora el qüestionable Nietzsche, reconeixent que el que ens passa no prové de capricis divins sinó de les nostres decisions.
N’hi ha a diferents nivells: familiar, escolar, jurídic, econòmic, etcètera, però ara m’amoïna la responsabilitat política. Recomano l’exemplar actual de Philosophie Magazine, centrat en Què és l’autoritat? Des de Plató a Habermas, passant pel paternalisme (Filmer), la submissió voluntària a un Leviathan (Hobbes) o allò carismàtic (Weber), ho tracta tot. Em centro en dos punts: a) Locke entén la deslegitimació de qui mana quan “ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenta d’atribuir-se o lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns”, i així “el poble tindrà dret a recobrar la llibertat inicial i [...] procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat” (Segon Tractat sobre el Govern Civil, XIX). És el que hi ha: desprotegeixen els ciutadans i anul·len la democràcia: ¿legalitat o legitimitat? Locke, pare del parlamentarisme, ho té clar. b) de la mateixa manera que Pius XII denuncià “el pecat més gran d’avui és que els homes han perdut el sentit del pecat”, i n’és exemple el crim de David contra Uries, valorat com “un problema per resoldre”, la Hanna Arendt introdueix “la banalitat del mal” (1963), concepte amb el qual descriu Eichmann, un individu comú i corrent que acata ordres terribles sense cap mena de reflexió crítica envers aquestes. Un irresponsable, en breu. Per això, ella proposà instituir un tribunal internacional capaç de jutjar crims contra la humanitat.
El famós epidemiòleg Seth Berkley ha repetit que “el lideratge consisteix en la visió i responsabilitat, no en poder”. I aquí estem: jo li diria a l’equip d’en Rajoy que sigui conscient que tracta amb persones i pobles, i no amb “un problema per resoldre”. No puc ser més breu, ¿puc ser més clar?