A la tres
Fuga fugaç
“El menor èxode empresarial té més de posar un peu a cada lloc i de por per protegir vendes a l’Estat, que de càstig al procés
L’ èxode de les empreses no acaba de formalitzar-se tan ràpidament com ens fan veure des de l’Estat i des dels apocalíptics partits del bloc del 155. Poc més d’un 10% han consumat el trasllat, mentre que la gran majoria es mantenen en espera dels esdeveniments aprofitant els tres mesos de coll per sol·licitar l’alta de canvi de seu en un altre registre fora de Catalunya. Per tant, el col·lapse econòmic amb què amenacen alguns partits podria no ser tan catastròfic. Albiol pronostica que les empreses marxaran, Arrimadas parla “d’asfíxia al teixit productiu” i Iceta promet “evitar el desastre econòmic”. La por a l’economia ja va influir a fer fugaç la declaració de la república. Ara Rajoy insta a no boicotejar Catalunya. Mala consciència?
Malgrat tot, les xifres són significatives i no s’han de menystenir; tampoc confondre i fer veure allò que no és. És clar que vivim temps en què fins i tot la justícia intenta convertir en violència allò que eren manifestacions pacífiques i revolta, allò que era resistència passiva. Resulta significatiu que la gran majoria d’empreses s’estiguin esperant, com a mínim, al 21-D, o potser més i tot. I també que la meitat de les que sí que s’han decidit a canviar de seu ho han fet cap a Madrid. A veure si és perquè algunes prefereixen l’estalvi fiscal que el canvi els implica? O protegir-se davant d’un eventual boicot dels seus clients de la resta de l’Estat?
Un grup d’un centenar llarg de directius d’empresa alerta, en un document fet públic a l’escola de negocis Esade, del risc de descens en la contractació i del grau de preocupació directiva respecte de la situació política catalana. Avís cert. Tant com que els directius reclamen al govern de l’Estat no només una “sortida jurídica, sinó també una solució política”. Potser ara l’Estat negarà les xifres, com en el cas del dèficit fiscal que la Generalitat intervinguda pel Ministeri d’Economia augmentava a 16.570 milions, en lloc dels 16.000 que reclamava el govern català destituït, i l’endemà havia de sortir Montoro a desmentir les seves pròpies xifres.
