Opinió

Tribuna

Compromís amb la pau

“No podem fer res més que persistir en la via pacífica, cívica i participativa en el camí cap a l’efectivitat de la República, encara que això impliqui un procés més llarg

Ho afirmava el president Carles Puigdemont en una recent entrevista al diari Ara: “Mentre conduïm la situació en termes democràtics de participació positius, l’Estat no guanyarà mai. Si l’Estat ens porta al seu terreny de joc, la confrontació, la ulsterització com en diuen, perdrem.” Crec que l’independentisme en el seu conjunt no pot estar més d’acord amb aquestes paraules. No podem fer res més que persistir en la via pacífica, cívica i participativa en el camí cap a l’efectivitat de la República, encara que això impliqui un procés més llarg i en el qual sovint es pugui caure en la desesperança. A més agressió desproporcionada per part de l’Estat, més dignitat en la resistència pacífica. Aquesta és la veritable via transformativa que implica l’aspiració independentista catalana i que atorga un caràcter revolucionari al desenvolupament de la democràcia liberal a occident. Si la construcció d’entitats sobiranes, també dels estats avui suposadament liberaldemocràtics, ha estat des dels inicis de la modernitat caracteritzada per la irrupció de conflictes cruents, la perspectiva que Catalunya ha d’oferir al món és la d’un gest d’emancipació nacional basat en la mobilització popular i en l’oposició a tota forma de violència.

Aquesta fórmula no farà res més que incrementar la legitimitat de la causa catalana. Ja ho està fent. Que el jutge del Tribunal Suprem espanyol hagi decidit retirar l’ordre de detenció contra el president i els membres del seu govern a l’exili perquè temia un rebuig a l’extradició per part de la justícia belga (o una reducció dràstica dels delictes pels quals podien ser jutjats) és una manifestació d’aquest triomf de la via no-violenta. Així, per molt que fiscals i jutges espanyols hagin forçat una interpretació dels tipus penals a fi de justificar la presó provisional per als consellers i els dirigents de les entitats sobiranistes, aquesta interpretació, la que assegura que els empresonats es troben implicats en actes violents, sembla inacceptable per instàncies d’altres estats europeus. Un altre exemple: malgrat les intencions del president del govern espanyol d’allargar la intervenció de la Generalitat a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució durant sis mesos o més, Mariano Rajoy s’ha vist forçat a convocar eleccions el 21 de desembre, unes eleccions probablement imposades des de l’àmbit europeu perquè alguns dels seus agents polítics entenen imprescindible un pronunciament democràtic. Al meu parer, l’obtenció d’una clara majoria independentista (superar, per exemple, el llindar del cinquanta per cent dels vots emesos en favor de la República) sí tindria repercussions en l’àmbit internacional compost per les democràcies del nostre voltant. No es podria negar durant gaire temps més un atac tan flagrant als valors que van comportar la fundació de la Unió Europea: la pau, els drets fonamentals i la democràcia. Una violació persistent en els drets d’una majoria nacional clarament expressada en unes eleccions lliures tindria un cost massa alt per al procés d’integració, segurament de repercussions històriques molt més profundes que la retirada de la Gran Bretanya de la Unió.

És cert que, com succeeix en tots els processos d’independència, el sobiranisme haurà de bregar amb una radicalització de la minoria espanyolista coadjuvada pels aparells de l’Estat, però una reacció així sempre cal interpretar-la com una manifestació de feblesa ja que, mentre que la catalanitat continuarà existint en qualsevol circumstància, en una República catalana l’oposició espanyolista acabaria per dissoldre’s en un context nacional “banal”, per dir-ho en els termes de Michael Billig.

Com més greu sigui l’embat llançat per les autoritats de l’Estat o pels seus representants a Catalunya amb més intensitat es revelarà aquesta feblesa si la resposta independentista és de serenor. En un previsible col·lapse econòmic i institucional espanyol, que es pot derivar a partir de l’any vinent quan, per exemple, el Banc Central Europeu redueixi el seu programa d’adquisició de deute sobirà, l’independentisme ha d’emergir fort en el seu compromís amb la pau per dibuixar el terreny de joc en el qual som més poderosos: el del diàleg, el de la negociació i el del pacte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia