Finançament universitari

El disseny d’un nou sistema de finançament de les Universitats Públiques Catalanes no pot allargar-se més en el temps. Davant la més que precària realitat que viuen els nostres campus universitaris, la Generalitat de Catalunya hauria, sense demora, d’incrementar el pressupost destinat a la Universitat Pública, com a mínim, en 200 milions d’euros, a raó de 50 milions consolidables, anualment, durant els propers quatre anys. Això s’ha d’acompanyar, pensant a protegir més i millor les rendes més baixes, d’una rebaixa progressiva de les actuals taxes, a finançar amb recursos extres i mai a càrrec de les universitats. No afrontar aquest repte no ajudarà a revertir o allunyar els riscos actuals que pesen sobre la qualitat i continuïtat de la millora científica i universitària; així com tampoc resulta coherent amb l’obligat respecte del principi d’igualtat d’oportunitats en l’accés i permanència a la Universitat.

Lluny de les vaguetats pròpies d’alguns representants polítics, així com també del silenci i inacció d’alguna puntual autoritat universitària, m’atreveixo a proposar, amb el coneixement de causa que em pot concedir l’haver estat involucrat en la gestió de la Universitat, que l’augment consolidable abans esmentat, de 200 milions d’euros en quatre anys, s’ha d’aplicar, de forma justificada, per terços. Un primer terç, dirigit a cobrir l’increment salarial “promès”, però “no finançat”, pel ministre d’Hisenda i Funció Pública. Una millora salarial del personal universitari en els pròxims anys, propera al 8%, que només en part està cridada a pal·liar les injustes retallades patides per part de les treballadores i treballadors públics amb motiu de la crisi, implicarà que les Universitats Públiques de Catalunya hagin de disposar, com a mínim, de 65 milions d’euros per cobrir aquesta partida. Un segon terç, hauria de destinar-se a omplir el buit entre obsolescència i deteriorament dels edificis, així com el manteniment i millora de l’equipament científic i informàtic. En el moment actual, la seva amortització no baixa de 80 milions d’euros anuals. Sense perjudici del finançament per a inversió que també poden aconseguir les pròpies Universitats, bé en funció dels projectes d’investigació, bé mitjançant la via de cofinançament Feder, el cert és que la bretxa actual de les Universitats Públiques Catalanes, en aquesta matèria, es troba en una quantitat propera als 65 milions d’euros.

L’últim terç de la millora pressupostària, però no per aquest motiu menys important, ha de ser orientat a possibilitar diferents polítiques actives de recursos humans. La “bossa d’inestabilitat” que afecta tant el personal d’administració i serveis, com el professorat i personal investigador de les Universitats Públiques Catalanes, planteja l’obligació de posar en marxa, amb decisió, polítiques dirigides a la seva estabilització i promoció. Davant les milers de persones afectades, no és realista pensar que amb menys de 70 milions d’euros es podrà implementar una solució satisfactòria que permeti “absorbir” o “reduir substancialment” la precarietat i temporalitat laboral que pateixen. La situació en aquest terreny, com així han manifestat en diferents comunicats els professors associats, lectors, agregats interins, i acreditats per a titulars i catedràtics, així com aquells integrants del personal d’administració i serveis que, des de fa anys, ocupen llocs inferiors a la seva categoria, o estan sotmesos a quotes de temporalitat no ajustades al propi marc normatiu, ja és “insostenible”.

Amb aquest increment consolidat de finançament públic, sí que tindria sentit proposar contractes programa específics per a cada universitat i parlar, seriosament, de la rendició de comptes. En qualsevol cas, el contingut d’aquests contractes programa ha de respondre a l’aplicació de criteris de sentit comú i de “justícia històrica”. Així, per exemple, quant a la Universitat de Barcelona, es podria partir de la ponderació de tres grans dades objectives: la UB representa més d’un terç del sistema universitari públic català; el seu infrafinançament vers altres universitats públiques de més recent creació resulta, en els últims anys, més que notable; i ha estat capaç, no sense dificultats, però sí amb un ampli consens assolit pel seu anterior equip rectoral, d’afrontar la reestructuració dels seus departaments; configurar una potent Àrea de Ciències i Enginyeries; i crear una gran Facultat de Medicina i Ciències de la Salut en la qual, juntament amb els estudis de Medicina, un dels vaixells insígnia de la institució, també s’ha apostat per visualitzar el prestigi que correspon, a nivell social i de salut, als d’Infermeria, Odontologia i Podologia. Ha arribat el moment de “reaccionar”. Com a poble de Catalunya, pel nostre futur com a país i societat, l’immobilisme no és una opció.