Opinió

Tribuna

11-S, relat i projecte nacional

El proper 11-S ens cal tornar-hi. Hem de ser capaços d’omplir la Diagonal de Barcelona i celebrar centenars d’actes arreu del país. Cal tornar a mostrar la musculatura de l’independentisme. Hem de deixar clar que som aquí per quedar-nos i per arribar fins al final. I si cal pactar res, que siguin els terminis.

No ens fem il·lusions i no siguem il·lusos! L’Espanya-Estat no cedirà. No podem renunciar a l’objectiu d’ésser una nació normal reconeguda al món perquè una altra cosa ens portaria irremeiablement a l’assimilació. I amb aquesta perspectiva al cap hem de ser capaços de projectar el nostre relat, la nostra estratègia i el nostre projecte nacional.

L’Estat, a més a més, ha d’entendre que els demòcrates catalans no acceptaran una altra cosa que no sigui la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No acceptem el seu segrest. Sense aquesta premissa prèvia, és i serà gairebé impossible negociar res amb els responsables d’aquest segrest dels nostres líders polítics i cívics. És necessari també, que el cap de l’Estat i els CFSE es disculpin per la seva brutal actuació el passat 1-O. Com pot ésser que la fiscalia no hagi cridat a declarar Cobos i Baena, de la Guàrdia Civil, cap operatiu i de la policia judicial, respectivament, d’aquella nefasta intervenció d’estat? I en canvi estiguin processant i investigant la Policia de Catalunya, que no va fer altra cosa que complir les ordres de proporcionalitat que demanava el mateix requeriment judicial.

La mobilització d’aquest 11 de setembre ha d’ésser contundent i ha de permetre transmetre un missatge de força i autoestima. Sense oblidar que cal que continuem treballant per aconseguir ser almenys tres milions de ciutadans per la independència.

I tot això ho hem de fer sense perdre de vista el dia a dia. No podem perdre ni un minut més. Ens cal un govern professional que gestioni el que hi ha, una deprimida autonomia sent el màxim d’efectius i imaginatius per tal de fer funcionar els departaments de la Generalitat al 100% prioritzant els serveis socials, la sanitat, l’ensenyament, la cultura etc. Aprofitem cada euro! No ho podem deixar per a quan siguem lliures. La màquina no pot aturar-se ni ha de fer-ho. Cal que el govern governi i deixi el combat polític al Parlament als partits i a la societat civil. No ens podem permetre fer fàcil l’aplicació d’un altre 155!

Deixem, doncs, l’acció política i reivindicativa, fonamentalment, fora de la gestió del govern! És, però, això possible? Ho veig difícil però no hi veig alternativa. Governar i fer funcionar el país és imprescindible. No els podem facilitar que eliminin el nostre model propi educatiu, sanitari, de mitjans de comunicació i el nostre imaginari nacional. Ja sabem que ho intentaran, però almenys fem-los-ho difícil.

I serà només amb el país funcionant al 100% i sense fer cap pas enrere que serem capaços paral·lelament de crear un projecte nacional engrescador. Som una nació i volem un estat propi. Un projecte que ha de ser capaç d’arrossegar el 60 o el 70% dels ciutadans catalans. Independentistes o no però que vulguin que aquest país funcioni i prosperi socialment i econòmicament per tal de convertir-se en un referent en el si de la península Ibèrica i a Europa.

És necessari, també, que el món de l’independentisme s’obri als comuns i a molts votants socialistes i que junts fem pinya per aturar la deriva feixista del nacionalisme espanyol. No podem oblidar tampoc la resta de la nació catalana: el País Valencià i les Illes.

D’altra banda, hem de trobar la manera de posar fi a les lluites partidistes i a les unitats messiàniques per la independència. L’independentisme català compta amb un fet diferencial molt important, la seva pluralitat. No som ni Escòcia ni el Quebec. Tenim la sort de comptar amb forces de centre, esquerra i extrema esquerra independentista. I és la suma d’aquestes que ens dona la majoria absoluta al Parlament. El que cal és ampliar a dreta i a esquerra. Cal que sorgeixi una força de dreta lliberal i conservadora, avui inexistent en el si de la societat catalana. I pel que fa al món dels comuns, hem de ser capaços de fer-los veure que l’Espanya-Estat és irreformable. Quan reaccionaran?

Els nostres partits PDeCAT, ERC i CUP han de consolidar-se i obrir-se més a la societat amb un relleu no només generacional sinó de nous quadres i lideratges.

Finalment, l’ANC i Òmnium han de continuar essent la columna vertebral de l’independentisme cívic i el seu enfortiment farà possible el nostre objectiu final.

I no vull acabar sense fer un advertiment. Les clavegueres de l’Estat tenen somnis humits de llaços negres i violència a Catalunya. Cal impedir que es caigui en cap provocació o que es generi cap tipus de violència. Estan desesperats!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a