Mòmies

Sovint s’acusa el sobiranisme de basar la demanda d’autodeterminació partint de bases espúries, assegurant, per exemple, que ni els reis catalans eren tals, o que els almogàvers eren una colla de cruels mercenaris assedegats de sang i fetge, o que la revolució industrial catalana prové de fortunes funyides sobre l’esclavisme, i que per tot plegat mai per mai Catalunya –i, per extensió, els Països Catalans– ha estat ni mereix ser una nació independent. I ho diuen com si el passat de qualsevol estat consolidat fos nítid, ètic, plàcid i gloriós.

No cal ser gaire perspicaç per entendre que la història s’ha construït en gran mesura sobre morts, destrucció, pillatge i, sobretot, al voltant de la lluita més primària per guanyar territori i recursos. Té un punt d’ingenu sentir-se gaire orgullós de les respectives mòmies polsegoses, es diguin Pere el Cerimoniós o Cid Campeador, però les seves misèries medievals no afegeixen ni treuen ni un bri de drets a un present rabiüt i palpable. El filòsof i polemista Alain Finkielkraut, amb qui tanmateix discreparia en moltes de les seves posicions, ja denunciava el 1999, a La ingratitude, com a les petites nacions se’ls exigeix diluir-se per ser “funcionals” dins d’una implacable uniformització europea, i ho contrastava amb una frase reveladora: “No són les dimensions ni la superfície el que caracteritza les petites nacions, sinó el seu destí.”