Full de ruta
Consum i rebuigs
Veient com als EUA fan servir el plàstic, sents que el món està abocat a la destrucció
L’any 1980, Agnès Varda, cineasta que moltes persones han descobert gràcies a Visages, villages/Caras y lugares, va tornar a Los Angeles, on havia viscut a finals dels anys seixanta, i va observar que la ciutat tenia una altra aparença, perquè les seves façanes estaven plenes de murals. Aleshores va realitzar un documental, Mur, murs, per deixar constància d’aquesta expressió personal i col·lectiva. Gairebé simultàniament, també va rodar una pel·lícula intimista, Documentaire, amb una dona malenconiosa que, junt amb el seu fill, vaga per la ciutat sentint l’enyorança de l’home del qual s’ha separat. En aquells temps, Varda va escriure unes notes, de les quals reprodueixo un fragment: “El problema dels rebutjos de consum és complex: escombraries, objectes llençats, usats o no, rebutjos de fabricació envaeixen el continent americà. Però nosaltres hem trobat mobles als carrers, entre les escombraries. Jo reutilitzo un canapè, això retarda la seva mort. Jo filmo murals efímers i així ho seran una mica menys.”
Escrivint aquest fragment penso que hi ha una de les llavors de Les glaneurs et la glaneuse/Els espigoladors i l’espigoladora, aquest film entre el documental i l’assaig que, presentat l’any 2000, es fa cada dia més vigent en mostrar persones que recullen una diversitat de coses que d’altres llencen, rebutgen o desaprofiten: un retrat d’una societat entre l’opulència i la precarietat, entre el consumisme desenfrenat que genera rebuigs que d’altres reciclen per a la supervivència o per una mena d’imperatiu ètic contra el balafiament. El cas és que l’he buscat havent-hi pensat sovint durant un viatge recent als EUA en què no vaig visitar Los Angeles, però sí molts altres llocs d’un país que exemplifica a l’engròs com la consciència ecologista no ha fet prou forat o no té res a fer davant un sistema de producció que abusa de tota mena de recursos i de consum abocat a crear residus sense reciclatge possible. No és exclusiu dels EUA i, de fet, tinc la sensació que en alguns llocs d’Europa el tractament dels rebuigs és un simulacre hipòcrita. Però allà, a part que tot està concebut per al funcionament de la indústria automobilística i el consum de benzina, només cal veure com fan servir el plàstic per sentir que el món està abocat a la destrucció.