Opinió

Tribuna

Forçar el referèndum

“Esperar què? El judici? Les sentències? El recurs als tribunals europeus? Esperar suposa matar el mandat de l’1 d’octubre

Una de les lliçons positives de la derrota d’octubre és la socialització de l’evidència que una proclamació d’independència no equival a la independència real. Els darrers anys s’ha sobrevalorat el rol de la DUI en detriment de la transició entre la proclamació i la independència real (sols ocupa una pàgina del Llibre Blanc del CATN), tot i ser la fase més crítica d’un procés d’alliberament nacional. La independència és real quan la Delegació del Govern espanyol es converteix en ambaixada, quan les forces militars i policials espanyoles abandonen el territori, quan la Generalitat esdevé l’única autoritat jurídica i fiscal, i quan s’ocupa un seient a l’ONU i la UE. Degut al fet que no existeixen padrins poderosos ni masses ni mossos que desallotgin la Verneda, la independència real només s’aconseguirà amb el concurs d’Espanya, via un referèndum vinculant. La principal divisió de l’independentisme avui, entre les cúpules i les bases, és en com forçar el referèndum.

Per les cúpules d’ERC i PDeCAT/JxCat/LaCrida, la via és la negociació. L’esperança és que la destensió eviti noves onades repressives i mitigui les existents, i, la teoria segueix, que l’estabilitat permeti una acció de govern que faci eixamplar l’independentisme i aconseguir, en algun moment indeterminat, una majoria tan inapel·lable que Espanya acceptarà el referèndum. La repressió ha aconseguit sotmetre el procés sobiranista a la defensa judicial i que les cúpules renunciïn a la independència indefinidament. Això explica que la partitocràcia renegui de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, del mandat electoral de l’1-O, de la declaració del 27, i les cessions institucionals des del 21-D: les no investidures, les no restitucions o les suspensions de sou i de delegació de vot.

En canvi, per les bases sobiranistes, l’ANC, els CDR, D’s i la CUP, Espanya mai acceptarà un referèndum de forma voluntària per molta majoria que hi hagi; tota negociació només servirà per blanquejar el règim del 78; i cap acció de govern dins els límits autonòmics farà eixamplar l’independentisme. Aquesta posició es nodreix de l’anàlisi històrica. Espanya mai ha acceptat un procés d’independència de forma voluntària. Alhora, els anys 90 i 2000 mostren com una gestió autonomista que considera la secessió irrealitzable i difuminada en el temps, no eixampla sinó que margina la base sobiranista. En canvi, del 2009 ençà, s’ha demostrat que el sobiranisme augmenta quan es considera una solució (I) tangible a curt termini i (II) que suposa una millora material. Car les condicions objectives augmenten en cicles econòmics depressius (quan més s’evidencia la ineficiència socioeconòmica de formar part d’Espanya) és clau tal aprofitar les finestres d’oportunitat.

Si bé les condicions són menys favorables que fa un any, segueix sent preferible avançar que esperar, i segueixen existint mecanismes per forçar el referèndum. D’una banda, com defensava Junqueras el 2013, amb una mobilització permanent que paralitzi l’economia i incentivi la intervenció exterior, sobretot dels països creditors; i alhora creant un punt neuràlgic d’agitació i d’atracció mediàtica mundial, un Tahrir català. I de l’altra, amb un xoc institucional que assumeixi la proclamació i la defensa de la República, acceptant un període de dualitat de poders, a l’interior pel control del territori i la substitució jurídica del R-78, i a l’exterior pels reconeixements internacionals via la confrontació diplomàtica. Només la reeixida combinació dels dos fronts pot mitigar la inherent solidaritat interestatal i aconseguir una intervenció exterior que forci Espanya acceptar un referèndum.

Posar ara Espanya contra les cordes obligaria el PSOE a actuar tan repressivament com el PP i visualitzaria arreu la inexistència d’una solució interna. A més, esperar què? El judici? Les sentències? El recurs als tribunals europeus? Esperar suposa matar el mandat de l’1 d’octubre i tancar definitivament la finestra d’oportunitat. En lloc d’enrocar-se contra iniciatives democratitzadores com les primàries, la vella política no hauria d’oblidar que els partits només són útils si ens apropen als objectius en la vida real, en la generació actual. I si no poden complir, com van prometre, el mandat de l’1-O i del 21-D: eleccions i renovació del lideratge i del mandat. Una altra lliçó positiva de la derrota d’octubre és que l’apoderament de les bases va ser tan explosiu que aquesta vegada no serà fàcil de sotmetre als despatxos. I les bases tenen clar que l’objectiu de l’independentisme és la independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia