De reüll
La Marató
No exigim prou als governs que inverteixin allò on fa més falta
Sí, jo també crec que és l’Estat qui ha de finançar la investigació mèdica. Que és amb els seus diners –els de tots– que s’ha de garantir una bona sanitat i una bona educació per a tothom. Escoles, hospitals, CAP, laboratoris, biblioteques, tallers ocupacionals, trens, pensions... Que per això paguem impostos, i que qui més té més ha d’aportar.
Sí, ja sé que som a totes les cues d’Europa, que continuem esperant que inventin ells, que no dediquem prou recursos allà on realment fan més falta i que no ho exigim prou, tampoc, als nostres governants. Que tirem pel dret i girem l’esquena als que malviuen a la perifèria del sistema.
I, no. Jo tampoc entenc per què de la solidaritat se n’ha de fer un espectacle. Que calguin hores i hores de xou televisiu per captar fons per a la recerca, marcadors gegants (tres, dos, u...) i grans aplaudiments pels euros acumulats.I no, a mi tampoc em mola I love to love versionat en català... Però, sisplau, no em vinguis amb més excuses. Hi ha un munt de gent que es mobilitza per a una bona causa, per explicar-nos una malaltia, per acostar-nos les pors, el coratge, les esperances de qui la combat, per aconseguir més recursos per investigar. Tu també vols veure avançar en la lluita contra el càncer. Sisplau, truca i col·labora. Que no, que això no és trair els teus principis. Que no, que no ho diré a ningú. Que sí, que m’estic contradient. O potser no tant.
