Opinió

LA GALERIA

Els 30 d’Umpah-Pah

A la recent presentació a Girona del llibre Tocats de l’ala: història oral del rock català, d’Oriol Rodríguez –un interessant retrat col·lectiu de l’escena del rock català sorgit entre els anys vuitanta i noranta–, els únics músics que hi van assistir van ser els dos guitarristes d’Umpah-Pah, Pau Marquès i Jordi Gimbernat. Part del col·loqui improvisat en què es va convertir la presentació es va centrar, per tant, en els triomfs i tribulacions d’aquest grup amb nom d’indi de còmic –Umpah-Pah, el pell roja, de Goscinny i Uderzo, pares també d’Astèrix– del qual es commemorarà el 30è aniversari de la seva fundació en algun moment de l’any que acaba de començar, més aviat cap a la tardor. El 2009 ja es va celebrar el vintè aniversari de la banda gironina, amb el disc col·lectiu Més raons de pes (Música Global), un merescut homenatge a Umpah-Pah en què van participar, versionant les seves cançons, destacats músics catalans –Mishima, Mazoni, Love of Lesbian, Gossos, Shuarma, Miquel Abras, Le Croupier, Pau Vallvé, Refree, etc.– però també de la resta de l’Estat: Bunbury, Iván Ferreiro o Amparo Sánchez, la veu d’Amparanoia. Aquell disc no va servir per provocar el miracle que molts esperaven –la reunió del grup, impossible per diferències irreconciliables–, però sí per recordar, en un món amb tan poca memòria com el del pop i el rock, la força i la bellesa d’unes cançons que, durant els seus escassos set anys de vida, van convertir Umpah-Pah en una esplèndida raresa. A més, s’ha de reconèixer que el grup va tenir una vida tan intensa com prolífica: a principis del 1990 va publicar la seva primera maqueta, Tomahawk, una casset amb vuit cançons, entre les quals ja hi havia Bevent passat, Mirall capgirat, Nina ensucrada o la seva relectura de Moondance, de Van Morrison. Seguint gairebé el mateix itinerari discogràfic que Sopa de Cabra, Umpah-Pah va publicar els seus dos primers discos, Raons de pes (1991) i Bamboo Avenue (1992), amb la independent catalana Salseta Discos, i després va ser fitxat per la multinacional BMG, concretament pel seu segell RCA, compartint catàleg amb Elvis i Lou Reed. El 1994 va publicar dos discos alhora, un en català (Bordell) i un altre en castellà (Triquiñuelas al óleo), durant la gravació dels quals van coincidir als estudis Sonoland de Madrid amb uns companys de segell, Los Planetas, quan enregistraven el seu primer àlbum, Super 8. L’estratègia del bilingüisme discogràfic no va acabar de funcionar comercialment, com tampoc no van poder assolir la conquesta del mercat estatal amb La columna de Simeón (1996), un altre disc que mereixia millor sort. Pocs mesos després es van separar, desil·lusionats per la manca de resultats. El seu llegat està ben viu: es nota en els concerts de Puntí, quan invoca l’esperit d’Umpah-Pah.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.