Finestres tancades

Les finestres tancades o volen dir que darrere els vidres i finestrons no hi viu ningú o que qui habita aquell estatge no té interès pel que passa al carrer. I el carrer, des de fa deu anys, és una ebullició: s’hi manifesta molta vida, corrues de partidaris de, opositors a, fidels a tal tendència o inclinats a combatre’n tal altra.

Els catalans estem malvivint de sobresalts i angúnies, perquè el procés, o com es digui el guinyol tràgic que s’ha empescat el diable després de l’1 d’octubre del 2017, no té explicació, i l’han complicat els dies i mesos acumulats; autonomistes i separatistes, d’una banda, que potser mai no podran trobar punts d’encaix; de l’altra, una considerable pila de votants contra tota centrifugació, defensors de la continuïtat de l’estat actual, si no lluitadors per una encara més intensa centralització; recordem que en nombre de vots tragueren majoria en les darreres eleccions catalanes i em pensaria que la continuen tenint. Intenten fer valer aquest punt fins i tot sabent que en pràctica parlamentària són les majories en escons allò que val.

Quants són els que, vivint a Catalunya, molts d’ells havent-hi nascut, tenen aversió a la independència del país, ara tan reclamada, opció que al nostre Parlament concita majoria? Com pot ser –i deixeu-me ser ingenu de demanar-ho– que no copsin que amb la independència aquest país guanyaria palpables cotes de progrés i riquesa, una intensificació dels valors democràtics i generaria una convivència en pau admirable? Potser sí que ho veuen i, tanmateix, defensen una opció tossuda, una tàctica espanyolista que ja els va bé dins una inèrcia de clixés històrics i consignes histèriques.

Aquests conciutadans de finestres tancades proclamen, com un eco de l’Espanya profunda, que la pretensió d’independència és contrària a la Constitució, que la unitat d’Espanya és defensable a punta d’espasa fins a la darrera gota de sang i que, pertocant aquest tema, no hi ha res a adduir ni a discutir. Un clixé desgastat. Punt.

infinitat de vegades hem proclamat que un referèndum plantejat només es pot justificar si, amb xifres a les mans, demostrem que som una gran majoria els partidaris de la independència, i alhora conscients que la dita majoria ha d’ aplegar entre els sumands aquells espanyolistes conciutadans que hagin entès que és millor una Catalunya sense les mans lligades. Afegim que honestament també caldrà un altre sumand: els autonomistes, que sempre han frenat, amb la teoria del peix al cove, la possibilitat d’un ampli front de maniobra cap a la independència. No es tracta d’apel·lar només al sentiment catalanista integrador, sinó de muntar una continuada, insistent, campanya pedagògica.

Tot això, però, un cop rellegit, és pasta de paper anunciada, fa massa anys que el nostre cas es plantejà; segles ha vam deixar de ser plenament sobirans, sempre hem defensat els nostres drets apel·lant a la raó, al “parlem-ne”, honorats d’haver tingut Parlament quan enllà de les nostres fronteres només hi havia cabdills i súbdits obedients a decrets inapel·lables i a croades fulminants contra nosaltres, els catalans, cada cop que ens afirmàvem.

Cuirassats contra la nostra sort constatem que no ens tenen per res, podem ser el que som i demostrem el que fem de positiu, que és molt i molt en el terreny econòmic, social, cultural, contribuint en escreix al redreç de tots. Sí? Doncs a veure quina generositat ens és oferta en bescanvi, què rebem: menyspreu, insult, oblit, silenci entossudit sobre els nostres trets positius, el nostre sentiment de poble, la nostra cultura, llengua, concepte del món. I quan se’ns qualifica, mentida sobre mentida. Afegim-hi una causa judicial contra activistes i polítics, de caràcter cruel, totalment fora de mida i de raó.

Les finestres que eren tancades, tancades romanen a casa nostra, com si al Parlament, als carrers i a les urnes no haguéssim demostrat res. Els votants espanyolistes a Catalunya són els autèntics cofois, no els cal fer res, només votar com sempre tot repetint allò que diuen els seus congèneres enllà del país.

Fem l’efecte d’una gran ciutat assetjada, però en realitat som un país ocupat. Ocupat ostentosament i perforat pels tèrmits de les finestres tancades.