Tribuna
Si cal, trampa
“A l’economista Daniel Lacalle (PP), se li ha escapat dir que el manteniment de les pensions en el nivell en què es troben depèn de la salut del mercat laboral
Cada cop és més difícil trobar un discurs lliberal en els programes polítics però, si existeix, s’ocupen molt d’amagar-lo els gurus de la comunicació dels partits, almenys durant el temps de campanya, no sigui que l’adversari l’utilitzi de manera maldestra. Un exemple del que dic ha succeït amb unes declaracions de l’economista Daniel Lacalle, fitxatge del PP per al Congrés dels Diputats, que ha fet una patinada en una observació sobre el futur de les pensions amb relació a l’ocupació laboral, però que en legítima utilització en benefici propi els adversaris han interpretat a conveniència.
Lacalle ha dit que el manteniment de les pensions en el nivell en què es troben depèn de la salut del mercat laboral. En una interpretació en clau lliberal limitada del tema, no ha fet esment a la qualitat de la feina, però crec que s’ha de sobreentendre: per mantenir les pensions no sols cal fer que molta gent treballi, com ha dit, sinó també que aquesta molta gent sigui capaç d’aportar força recursos al sistema, fet que no es produeix si el salari no és prou consistent i estable i si la franja de població en edat de treballar no és prou ampla.
Aquest argument contradiu una idea força estesa entre la gent, que cobrem les pensions en raó del que hem aportat. I és que tan cert és com un altre factor necessàriament complementari: sols hi ha percepció possible en les classes passives quan les classes actives, és a dir, la gent en edat de treballar, estan efectivament treballant o com a mínim cobrant un subsidi d’atur que és contributiu. Si, a això, hi afegim que l’atur estructural a Espanya és molt alt i que l’aturat, a partir d’un cert moment, quan rep una pensió no contributiva ja no cotitza, la conclusió és ben òbvia: Lacalle té raó.
Però Daniel Lacalle, inexpert encara en el tema de dir sols el que toca, hi va afegir, potser pensant en l’argument de la por, que si el mercat laboral no està en situació pròspera les pensions necessàriament se’n ressentiran, i que en escenaris molt negatius això podrà significar una retallada dràstica de l’import a cobrar, fins i tot arribant a reduccions del 40%. Poc temps li ha calgut al partit més expert en màrqueting electoral de la història de la democràcia (tot i que també cert és molt més fàcil vendre el discurs de les esquerres) per fer una crítica recolzada en un fake: com és possible que el Partit Popular vulgui reduir les pensions en un 40%? I ja veus el Partit Popular intentant desmentir la mentida en un país abonat des de sempre a la pràctica conspiranoide. Impossible tasca.
La trista realitat és que aquest tipus de reducció és versemblant en un futur no gaire llunyà, tot i que, per entendre-ho, la idea, com he dit, s’ha de completar amb altres factors de construcció del sistema de pensions (a banda del fet que, un cop instituïda la “guardiola”, seria millor no gastar-la en qüestions alienes a la seva finalitat): per un cantó, l’envelliment demogràfic espanyol (en concret, a Catalunya, el problema s’agreuja) fa que cada cop menys persones sostinguin les que ja estan en edat de rebre. Entre l’egoisme hedonista individual i el fet d’haver construït un sistema en què la vida es protegeix sols quan la mare gestant així ho decideix, i després de decidir-ho tampoc són gaires les ajudes a les persones que decideixen tenir fills, cada cop menys persones actives hauran de mantenir més persones jubilades.
I així entra en el joc electoral una massa de 9 milions de vots que no farà cap altra cosa que créixer. El PSOE s’hi llança en tromba, com de fet ho va fer abans el mateix PP i com ho faran la resta de partits. Però des de l’òptica socialdemòcrata Sánchez diu que ho solucionarà apujant els impostos a la gent que anomena rica (mentre la gent que vertaderament ho és riu des de la seva talaia de protecció fiscal i nosaltres ens anem barallant per les engrunes), malgrat que molts cops el que veiem és una mera trampa impositiva, i per a mostra, un no petit exemple: ara que ha dit que els bancs pagaran l’impost d’actes jurídics documentats, què ha passat? Doncs que s’ha apujat el preu de diner en el mercat hipotecari. Com diu Dancausa: no es pot vendre per sota del nivell de cost...
Mentre tot això succeeix, en la política catalana tots els partits parlamentaris es posen d’acord amb una obvietat com és que s’hauria d’evitar que els temes fossin tractats de manera frívola. Ho han dit sols respecte de la immigració, però qualsevol dels altres punts d’un programa electoral podria i hauria de concitar el mateix tipus de compromís, també les pensions. Però tots saben que tot s’hi val dins una campanya i que si cal seran tan inconsistents i maliciosos com en el cas que he descrit, fent de qualsevol tema un altre paper mullat que es desfarà en les seves mans en pro de la causa del vot.