Opinió

LA GALERIA

En Lluís, el “presi”

Era un home obert de caràcter, molt “típicament” empordanès, sempre de bon humor, i s’hi podia comptar

Durant uns anys (del 2002 ençà), a Figueres érem una colla d’amics que ens trobàvem sovint, fèiem àpats, xerràvem de tot i de tothom sense mirar prim, viatjàvem a les espanyes, a França, a Itàlia… i un de la colla era en Lluís Fernández, que ens deixà ara fa tres setmanes. En Lluís, com és sabut a Figueres i força més enllà, havia sigut una colla d’anys president de la Federació d’Hostaleria de l’Alt Empordà i un dels fundadors de la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona de la qual ara n’era vicepresident, tota una vida dedicada a la cuina, al servei de menjador i a l’hostaleria. Era un home obert de caràcter, molt “típicament” empordanès, sempre de bon humor i s’hi podia comptar en tot allò que calgués.

Dels viatges i sortides, en Lluís es cuidava dels àpats, de triar el dinar o el sopar, una feina que ningú li discutí mai. Sempre l’encertà, llevat potser d’una vegada que vam anar a Ceret on ens havia triat un cassolet de mongetes a la vallespirenca. Va resultar un estofat de mongetes seques (lingots) amb un excés exorbitant de cansalada grassa i ensunya, que ens deixà embafats i botits com rènecs. Però gràcies a ell vam descobrir el conill amb cargols i els braons de xai guisats de can Bundància de Montagut (sí: Bundància), la carn de perol del restaurant El Cabrit de Sant Esteve de Llémena i també la ribollita toscana, el pieds et paquets de la Camarga en un viatge excepcional a Aigüesmortes, la ciutat dels tretze postres, l’especial bullabessa de Seta, els arrossos amb llobregant de Llançà, etc.

En Lluís semblava haver nascut per dedicar-se de ple a l’hostaleria. No li escapava res, ni de la cuina ni del menjador, sempre atent i amatent amb tot i amb tothom. Havia treballat al Colón de Barcelona, al Motel i al President de Figueres, al Terraza de Roses, i obrí negocis a la Jonquera i a Maçanet de Cabrenys abans d’establir-se a Llançà. L’enterrament, al seu poble, estigué a l’altura (diguem-ho així) del seu tarannà vital. Els amics vestits de blanc i amb un grup d’havaneres que havia acompanyat Fernández en moltes celebracions, l’acomiadaren tal com havia demanat. Els de la colla de Figueres, que també el consideràvem el nostre president, ja l’enyorem i l’enyor ens durarà sempre, els bells records de vivències són excepcionals. Que reposi en pau el gran professional, l’amic irrepetible, el nostre “presi”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.