Opinió

Tribuna

Dues notes per a un amic

“Per a en Pla, refugiar-se en la petita pàtria de Llofriu no va ser un acte patriòtic, sinó l’única cosa que li quedava enfront de l’ostracisme i per justificar la traïció de la dreta a Catalunya

1. En Pla era, políticament, un ingenu pretensiós. Llegeix, però no pensa; s’informa, però no té llestesa a canviar de procedir davant la realitat. És pastat a la dreta catalana. No és estrany que l’arrosseguessin les seves mateixes febleses: menyspreu de les masses, esnobisme antiprovincià, omnipotència regional... No dedica res a gent important de les esquerres del moment, o la tracta amb un menyspreu distant i filisteu (Rovira i Virgili), per no parlar de la indiferència a què sotmet els líders sindicals (des d’un Noi del Sucre fins a un Durruti). Si calia anar a una dictadura, pensa, com en Gaziel, millor blanca que no pas roja. I què es pensaven, ¿que la dictadura blanca la portaria un impol·lut cirurgià de ferro, que extirparia el tumor i deixaria el cos a la dreta civilitzada per recompondre’l i tornar a l’ordre natural?

Quan en Pla es va adonar del pa que s’hi donava, se’n va anar a Llofriu a llepar-se les ferides: ell, que esperava que li oferissin La Vanguardia pels serveis prestats i instaurar l’ordre mesocràtic barceloní, va veure com l’avi Aznar el deixava amb el cul enlaire per fotre el camp a Madrid a veure “qué hay de lo mío” i l’exèrcit chusquero africanista –l’autèntic cirurgià de ferro, el que matava moros o liquidava anarquistes aquí i a Astúries– hi posava en Galinsoga. Per a ell, refugiar-se en la petita pàtria no va ser un acte patriòtic, sinó l’única cosa que li quedava enfront de l’ostracisme i per justificar la traïció de la dreta –la seva mestressa– a Catalunya. Compari’s, sisplau, el seu menfotisme cínic amb els que van ser patriotes de debò. Fot fàstic i pena a parts iguals. Només cal mirar els oblits o les llagoteries dels seus Retrats de passaport: com tracta el March, “el Mateu dels ferros”, el Marañón i el Solervicens: un finançador de la guerra genocida contra els catalans, un descatalanitzador de la vida pública barcelonina com a alcalde, un defensor del franquisme com a mal menor, o un paniguado d’en Cambó a Roma (com el mateix Pla), mentre aquí la gent moria com mosques aixafada per franquistes, nazis i feixistes.

Quanta petitesa i quanta merda, la d’aquests panxacontents farisaics! Per no parlar de la disposició servil del murri que vol fer creure al lector que ell n’ha vist de tots colors, mentre li amaga com llepa el cul a qui li convé i quan li convé: alaba en Vergés perquè li fot l’enverinat favor de fer-li l’OC, quan amb la quarta part o menys ja en tenia prou, en Pla, per deixar fixat el seu cànon i no haver de treballar com un escarràs per quatre quartos i encara haver d’escriure la lloança del seu senyor feudal al final dels Retrats… La resta de pàgines publicades a l’OC, paperassa gastada, rebullida, repetida, repentinada, reescrita, impossible de destriar per a futurs escoliastes, per tal com n’està, de corrompuda, per retocs sobre retocs, afegitons del mateix Vergés, etc., etc. El murri d’en Pla sodomitzat per un espavilat editor que li fot vint mil planes per ensarronar les bones ànimes dels lectors catalans i viure de la rifeta. En fi...

2. Montoliu parlava d’Edgar Allan Poe amb referència no sé si a les Proses bàrbares o a Josafat, d’en Bertrana. A les Proses bàrbares, n’hi ha una que és una meravella absoluta. En Bertrana, que té terres a Tordera, se’n va a fer un negoci pel voltant de Sils. Baixa a “l’empalme” i, com que du l’escopeta i el gos Dick, se’n va a caçar. El text explica aquest matí de cacera, i descriu un paisatge interior, una mena de terrain vague. N’hi ha un altre, que descriu un passeig per la carretera vella, que ja no es fa servir, perquè hi han construït la carretera nacional. Passa per la caseta dels Mossos d’Esquadra, li sembla que veu una ombra entre els pollancres: tot plegat no res. És com el Peter Handke! Però amb unes fantasmagories més atapeïdes, amb un clima expectant que et neguiteja. Però no és només romanticisme: hi ha la mirada contemporània de l’estranyament. No veig que en parli ningú.

A mi, la gasiveria i la frivolitat d’aquest país amb la gent de cultura –i el mutu canibalisme de la gent de cultura–, vistos amb perspectiva, em deprimeixen. En Pla l’apreciava com a homenot, però no sé si li agradava gaire com a narrador. Però tens raó, amb això del metge filòsof: hi ha un cert despit, una ironia d’irredempt que no troba lloc, i la dislocació d’un paio espanyol que es fa català, però sense pàtria, té molta mala bava. Em sembla que l’arrogància noucentista va fer molt de mal, no trobes? La prosa d’en Bertrana, aquí, és àgil, enganxa, té facilitat per al detall, i li agafes simpatia –potser  perquè l’heroi es mou a cavall d’un esqueixament expressionista i d’un estricte nonsense.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia