Selecció de personal

Llegeixo que ara la selecció de personal de les empreses anirà a càrrec d’un robot. De la “intel·ligència artificial”, en diuen, perquè els aspirants no s’impressionin pensant que se les hauran amb un ninot de llauna. Bé, no sé com anirà. No he passat del titular. Només desitjo que la intel·ligència artificial tingui molts encerts i faci ràpids els tràmits selectius.

Una sola vegada he passat per una selecció de personal. Una companya de feina em va dir un dia que un seu mig noviet era un caçador de talents. Buscava en aquell moment una persona per a una feina que no em va dir, i ella creia que jo m’adaptava al “perfil”. Va afegir que, si no em feia res, li facilitaria el meu nom perquè em truqués. La veritat és que jo em trobava perfectament acomodat al meu lloc de feina, però la curiositat i la vanitat es van fer poderoses i vaig acceptar la gestió. Una secretària em va trucar. La cita es va produir en un pis ara no recordo si del carrer Aribau o del carrer Muntaner. En tot cas, superada la Diagonal. Vaig trucar a la porta a l’hora convinguda. La recepcionista em va dipositar en una habitació gran i mig a les fosques moblada amb una gran taula amb moltes cadires al voltant. Em va dir que m’hauria d’esperar i se’n va anar. Em vaig quedar sol i tancat en l’espai enorme. Com que la recepcionista no m’havia dit que segués, em vaig mantenir dret, per si formava part de la prova. Si el que m’havia d’entrevistar em trobava assegut, potser em restaria punts. També me’n podria restar si em veia dret: diria poc de la meva capacitat d’iniciativa. Vaig pensar que una càmera amagada em valorava els moviments. La poca llum que entrava per les finestres va anar minvant. Era el vespre. Tenia a prop l’interruptor de la llum. L’havia d’accionar? Vaig optar per la verticalitat, la immobilitat i la foscor. Vaig pensar en la possibilitat que l’examinador em dugués a sopar. No havia de caure en la trampa dels espàrrecs. Els espàrrecs s’han d’agafar amb els dits. Molts incauts han perdut la feina possible per usar la forquilla i el ganivet. Va entrar finalment el caçador de talents. Tampoc va encendre el llum. No recordo res del que em va preguntar. Ni li vaig veure la cara, perquè seia al contrallum de la finestra. Em va dir que ja tindria notícies seves. No en vaig saber mai més res. La noia de la feina tampoc me’n va dir paraula. Vaig saber després que havia renyit amb el noviet. El meu fracàs davant la “intel·ligència natural” va ser absolut. M’hauria d’haver assegut? Hauria d’haver encès el llum? No vaig respondre satisfactòriament? Hi hauria d’haver anat sense corbata?

Una última cosa: que no diuen que els robots prendran la feina als humans? Se seleccionaran entre ells? Faran la prova dels espàrrecs?

I així anar esperant la sentència...