Tot semblava indicar, vista la campanya electoral que havien realitzat Pedro Sánchez i Pablo Casado, un cap a la dreta i l’altre cap al centre, que tots dos dirigents treballaven en la mateixa direcció i el pacte entre el PSOE i el PP estava pràcticament embastat. Ahir, però, davant la sorpresa de molts, Sánchez s’acostava a Iglesias, amb qui signava a corre-cuita un acord de govern. La signatura desbrossava ràpidament l’escena; els resultats obtinguts per Vox havien encès totes les alarmes i un pacte amb el PP es dibuixa, el matí del dia 11, com a impossible. La raó, els mals resultats de Ciutadans que transformaven el carril de la dreta en una gran autopista exclusiva per a Vox fins al punt que Abascal es podia convertir en cap de l’oposició. El PP, al minut u de conèixer els resultats, ja havia anunciat el seu no a la investidura i a Sánchez només se li presentava una possibilitat de retornar a La Moncloa; trucar a Podem, amb qui ja havia fet feina en el primer assaig per construir una coalició. El “trifachito” no suma de cap de les maneres ni té prou amics a qui demanar suports. La construcció d’una majoria a càrrec del PSOE i Podem és l’única alternativa de Sánchez per començar a construir la coalició, però necessitaran alguna cosa més que el document signat avui. Han començat millor que els dies posteriors al 28-A, però veurem si, sense mirar a la perifèria, Espanya pot ser governable o es tracta simplement d’un nou assaig.