Opinió

Tribuna

Desiguals

“Hem consagrat el poder d’uns pocs en detriment dels molts que, amb el seu esforç diari, han contribuït a mantenir els privilegis de poderosos, monarquies oligarquies, tiranies, i fins els gerents de les democràcies

Havien dit que aquelles dues finques eren desiguals: l’una feia tretze hectàrees; l’altra, una i mitja. Vam trobar que tot allò no estava ben explicat, les dimensions no donaven un resultat mental de desigualtat, sinó de sorprenent diferència. Era com si comparéssim un edifici de tretze metres d’alt amb una modesta tanca de metre i mig. No: parlar de desiguals és significar en primer lloc una forma divergent, i en segon lloc una petita o mitjana diferència. Entre el salari mínim i un de mitjà hi ha desigualtat, entre els ingressos d’un executiu de multinacional i el salari del dependent de supermercat hi ha un abisme, una gran diferència i desproporció.

La notícia que informa que a Espanya hi ha tres persones que tenen entre les tres una fortuna equivalent a la del l3% de la població espanyola, convida a pensar en les diferències exagerades adés al·ludides. L’aguda sensibilitat entorn dels ingressos personals, del cost de la vida, el preu de l’habitatge, les minvades o ridícules pensions, l’implacable contracció (si no la desaparició) dels estalvis, tot crea un maldecap continuat i comentat a la xarxa i arreu: tots ens anem empobrint implacablement, i en aquests moments precisament l’economia espanyola coneix un xic de creixement. No podríem, els que anem a peu, tastar un pessic d’aqueix creixement? Quan es decidiran les entitats de crèdit a donar-nos alguna bona notícia? Fins ara les bones notícies se les queden ells, amb la proclamació dels beneficis anuals, dels quals nosaltres no en tastem pas gota. Es creuen que nosaltres, a casa, en sentir les milionàries xifres dels seus beneficis, aixequem les copes?

Tens uns estalvis al banc o caixa, i allí te’ls posen en fons de pensió, estalvi o inversió. Aquests diners són teus, amb dret a retirar-los, però si no tens en perspectiva un destí molt clarament favorable no els toques. D’un fons passen a un altre, o es migparteixen en títols diferents, la naturalesa dels quals ignores; però mai, o molt de tant en tant, et comuniquen algun benefici. No parlem del compte corrent, que sempre es manté en un saldo modest que té tendència a l’erosió. Això sí, l’entitat de crèdit si necessita diners els obté, i no dels clients únicament, sinó dels poders. És com si el Banc Central Europeu, els bancs reunits un per un de tot Europa, els grans càrtels de finances componguessin un Olimp inaccessible als ciutadans normals.

Cada cop més les grans fortunes fan aliances, fusions amb d’altres grans rics, mentre creix arreu la pobretalla o la grisa multitud, que de passada direm que engreixa el servei de Loteries. I, és clar, la multitud protesta, els joves, els sense futur, els dels barris, els vells i jubilats. Aquest punt és coent, perquè el tema de les pensions insultants és crònic. Les protestes són ja quelcom seriós, els jubilats es neguen a acceptar que el seu cas no tingui remei. Deu ser una maledicció estructural: no es pot muntar una xarxa de pensions amb només les cotitzacions laborals. I encara és més miserable que hi hagi un fons de reserva de pensions i amb tota la impudícia els governs el buidin a grapades per satisfer altres pagues a què no arriben les seves previsions. Quan, d’una vegada, les jubilacions es pagaran amb càrrec als pressupostos estatals? D’aquí ha de sortir el gruix de diners; si no saben les quatre regles de l’aritmètica, fan una pobra fila.

L’habitatge és l’altre embull d’impossible aclariment, un crònic dèficit d’habitatges de lloguer o de compra assumible. Hom ha calculat que una persona jove que a Catalunya es vulgui emancipar i viure pel seu compte, hauria de satisfer quasi la totalitat del salari per pagar-se el lloguer d’un pis. Els joves han de compartir pis amb d’altres, i no sempre formant parella. De natalitat pròpia ja sabem com estem, la població es manté gràcies a la immigració.

Ens demanem, perplexos, per quin procés hem evolucionat com espècie humana, poblant i depredant la Terra, buidant l’interior continental per atapeir-nos a la zona costanera, com hem consagrat el poder d’uns pocs en detriment dels molts que, amb el seu esforç diari, han contribuït a mantenir els privilegis dels poderosos, les monarquies tradicionals establertes als primers segles, les oligarquies, les tiranies, i fins els gerents de les democràcies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia