Opinió

LA GALERIA

Sant Pol, entre Calelles

L’ermita de Sant Pau, l’estació de Sant Pol, quines meravelles! Ja és això: al mar d’aquest poble, no s’hi ha d’anar a fer res

Article dedicat al Glòria, que al cel no sigui. Fa temps vaig sentir dir al poeta J.M. Fulquet que, al mar, no s’hi ha d’anar a fer res, ni pescar, ni navegar, ni tan sols banyar-s’hi. El mar com a objecte de contemplació... Entesos, badar i prou, però des d’on? Josep Pla ho feia des de les Voltes de Calella de Palafrugell: “El mar vist a través d’una arcada. Existeix una cosa més prodigiosament bella?” El mar obert, diu en un altre passatge, provoca “una vasta, una enorme dispersió còsmica”. Doncs, ara que ho dius, això és el que passa a l’altra Calella, la gran. Aquella platja tan estesa fins al trenc de l’onada, aquella altra plana més enllà i, sobretot, aquella manca d’arquitectura de trànsit fins a les cases del darrere... A la Calella petita, t’asseus sota les Voltes a badar i de cop se’t fica a l’enquadrament de la mirada un bot que ja ensorra la proa a la platja. El tens a tocar. A l’altra Calella, el mar, no el pots pas tractar de tu. Ho fa tot petit, imperceptible. Encongit, mires l’horitzó i acabes tement la invasió de no se sap qui, com li passava (en sec) al vigilant d’El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. De fet, tenim el mateix a tota la costa del Maresme: uns blaus lluminosos, bellíssims, però que no te’ls acabes. Hi ha un lloc, però, on es fa la síntesi de desbordament i concentració: Sant Pol de Mar! Puja a l’antic monestir, entra-hi i acostuma la retina a la penombra. Ara gira’t i atalaia el tros de mar que et permet veure la volta de l’entrada. Et sentiràs un Pantocràtor contemplant un retall de la teva obra. El cosmos vist pel forat del pany. Baixa ara a l’estació del tren. Una delicada disposició d’arbres i de pals de vela llatina s’interposaran entre tu i aquella cosa plana i infinita. S’hi endevina la dispersió còsmica però tampoc no t’angoixa perquè ara la tens pautada. Ves triant els arbres de dos en dos. Per quina porta vols entrar i sortir de l’embadaliment? L’ermita de Sant Pau, l’estació de Sant Pol, quines meravelles! Ja és això, ja: al mar d’aquest poble, no s’hi ha d’anar a fer res. Tan sols enfocar-lo des de dins de l’església, tot meditant sobre l’infinit de dins i la petitesa de fora. O des d’un banc de l’estació mentre esperes el tren de Rodalies i suposes que, gràcies a la refotuda, a la reconsagrada, a la desesperant incompetència dels responsables de Renfe, encara tindràs una llarga estona més per jugar a embastar proses estofades com aquesta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.