Com la vida mateixa

Imaginem que en Boris Johnson es comporta ara amb Escòcia com ho va fer en Rajoy amb Catalunya el 2017; i que el govern escocès decideix organitzar un referèndum no autoritzat per Londres; i que Londres hi envia –sense avisar l’Scottish Police Service– uns sis mil policies anglesos, que arriben en furgonetes cantant “Let’s get ’em!” i que, un cop instal·lats en uns vaixells de creuer infantils amarrats al port de Leith, es posen a fer ràtzies a edificis pertanyents al govern escocès; i que, durant una protesta contra aquestes ràtzies, dos membres de l’associació cultural independentista National Collective són detinguts i empresonats a Londres; i que, el dia del referèndum, els sis mil policies anglesos importats es posen a atonyinar el 43% de la població que hi va a votar; i que, poc després, la reina d’Anglaterra fa un discurs en què dona el seu suport incondicional als escocesos unionistes i obvia l’existència mateixa dels votants apallissats; i que tot plegat resulta en l’exili de la Nicola Sturgeon i tres dels seus ministres i en l’engarjolament del vice-primer ministre i sis ministres més i que aquests presos són condemnats a dos lustres (o més) de presó. Bé, per a qualsevol ciutadà britànic tot això és inimaginable. Els costa tant com ens costa a nosaltres imaginar el retorn a Catalunya d’en Puigdemont i dos diputats més. Per això ahir vaig ser a Perpinyà, per comprovar, un cop més, que la realitat fos capaç de superar la ficció en què ja s’ha convertit el règim espanyol de 1978.