Caiguda lliure
Sala d’espera
“Cap de les rutines de sempre ens serveix per a la situació present
Només la gent gran sap esperar amb elegància. Tots tenim al pensament alguna d’aquestes presències erectes i pacients prenent lentament el seu lloc a l’autobús, fent cua a la finestreta del banc o esperant el torn al consultori mèdic. Gairebé mai perden les maneres, per més angoixant que sigui a vegades la vida que carretegen, tot el treball acumulat, les malalties, l’escassesa, la soledat. Aquests dies, cada vegada tinc més vívid el record de l’àvia, asseguda a la cuina amb les mans plegades a la falda, immòbil durant hores mentre nosaltres entràvem i sortíem apressats per beure un got d’aigua o llescar una mica de llonganissa abans de sopar. Posada allà com un dic d’estoïcisme enfront de la nostra urgència, només adquiria moviment de tant en tant per estirar, amb un lleu cruixit llenyós, la canyella d’una cama travessada de varices, al final de la qual emergia la blancor immaculada de la seva sabatilla diminuta. Passava la major part del temps en un sopor seràfic, del qual només es desvetllava per exercitar aquell seu distret pas de ball o per treure’s un enorme mocador de cotó de la butxaca del davantal i fregar-s’hi en cercles els ulls, el front, la boca, en un gest mecànic i més aviat grotesc que s’assemblava a l’hàbit de treure la pols o la il·lusió d’esborrar-se, potser. A vegades badallava. No sempre, perquè el tedi no era ben bé la raó del seu capteniment, ni tampoc la falta d’energia, que en tot cas assumia amb humor, sinó una espècie de conformitat magnànima amb el lloc que el seu cos ocupava al món. Era com si hagués obert un solc en el curs del temps i hagués aconseguit acomodar-s’hi a dins, com una pedra encastada al mig d’un torrent, amb l’aigua vessant-li per tots costats, cobrint-la de murmuris. Refulgia com un meravellós còdol de riu, mentre nosaltres corríem aigües avall.
Aquesta és la gent que ara se’ns mor als hospitals vençuts pel virus, desvalguts i perplexos. Més que pels seus efectes devastadors, el fàstic de l’epidèmia prové de la baixesa d’imposar als nostres ancians aquesta precipitació en la manera d’acabar-se, expedits sense cap cerimònia cap als tanatoris. Però és d’ells de qui més ens convé aprendre en aquesta aturada forçosa. Cap de les nostres rutines ens serveix per a la situació present, per més que procurem eludir-la amb tot d’ocupacions aparentment profitoses i una cascada d’estratègies d’evasió. Havent caigut de manera tan inesperada dins un plec de temps on romandre-hi, frisem per omplir-lo de pedretes d’entreteniment i de sentit, però cap aplicació de ioga podrà acostar-nos a la gràcil immaterialitat dels nostres avis. Ens falta l’audàcia en l’espera que tenen ells, per als quals aquest viure frenètic, fins i tot estacats a casa, només forma part de l’embolcall de ser.