En una gravació del 2018 facilitada per Ricard Valentí, president de l’associació Joves Gitanos de Gràcia, veiem una colla de neonazis, cara coberta i ruixador en mà, empaitant famílies d’un campament incendiat a Kíev. Algú diu: “Com en temps de Hitler.” Sí, la història es repeteix, escoltem Elie Wiesel: “El botxí mata dues vegades, la segona amb el silenci.” I tres, i quatre i cinc... L’ocultació porta a l’oblit i a la reincidència. Ara que es commemora l’alliberament dels camps de concentració de Mauthausen, Ravensbrück o Buchenwald fem un exercici de reconeixement al milió de víctimes del Porrajmos, genocidi romaní durant el Tercer Reich, una realitat enfosquida davant la gran estela aixecada en memòria de la Shoah o holocaust jueu. Membres d’una “raça inferior transmissora del gen de la criminalitat”, foren esterilitzats i purificats, els nens van provar l’eficàcia del zyklon-B usat a les cambres de gas, i a finals de 1940 es va ordenar el seu extermini massiu i foren traslladats a Auschwitz. La repressió dels gitanos, però, no la va inventar Hitler; ve d’antic, de la infància del segle XV (en homenatge a la magnífica cantata d’El Lebrijano: Persecución). Pensem si les agressions dels grups ultres en l’Europa actual no descansen sobre la indiferència força generalitzada cap a un col·lectiu que –assegura Valentí– lluita per la inclusió sense perdre la seva identitat. Aconseguir aquest anhel representaria també un gran pas per a la prevenció del feixisme.