Opinió

Ombres de primavera

L’actitud dels estudiants

“Tothom era conscient que les classes en línia són un simulacre de les presencials, però més o menys tothom ha fet el que ha pogut

Quan va començar el confinament vaig suposar que, finalment i entre altres coses, tindria temps per endreçar els papers que tinc amuntegats als prestatges. Fins i tot imaginava que seria capaç de llençar-ne una part. Aquesta vegada tampoc ha sigut possible: entre les classes en línia, els articles llegits i els escrits, les passejades que m’obligava a fer al terrat de l’edifici on visc, les trobades virtuals amb les amistats i els moments que m’he concedit per veure pel·lícules, el temps ha passat volant, com sempre, però potser encara més. Tanmateix, he intentat alguna vegada complir el meu propòsit d’endreça i, només esbossant-ho, he trobat treballs d’antics alumnes, alguns dels quals textos fantàstics, de manera que continuaré conservant-los.

En una d’aquestes ombres primaverals explicava que el confinament m’ha dut a recordar les “meves” cases, especialment la primera, on hi vaig viure fins als catorze anys i així, doncs, durant tota la meva infantesa. L’intent d’endreça també ha activat la memòria fent que recordés molts d’alumnes, sobretot els primers, als quals impartia una assignatura d’art i cinema que va desaparèixer a la meva universitat amb la implantació del pla Bolonya. No és que els hagués oblidat: de fet, els seus treballs m’han demostrat perquè els tinc mitificats. Tanmateix, no ho explico per contraposar-ho nostàlgicament amb l’alumnat actual. De cap manera. Al mateix temps que rellegia alguns d’aquells textos impresos dels primers alumnes, vaig començar a llegir els que, arribats a través del correu electrònic, responen a les qüestions que, de manera respectiva, he plantejat a l’alumnat d’Anàlisi dels mitjans de comunicació i Història i teoria del cinema. Ho continuo fent tenint-ne molts de pendents. La majoria d’aquests textos m’emocionen perquè hi percebo una voluntat de pensar, sigui a través, posem per cas, de com els mitjans de comunicació informen en relació amb el coronavirus o, ben diferentment, de com hi ha pel·lícules en què podem reconèixer una exploració de la condició humana en la seva complexitat. Parlo, evidentment, per la meva experiència, però el cas és que, com si fos una manera de sobreposar-se a les circumstàncies, he notat que els estudiants (encara, o potser per això mateix, que transmetessin el seu desànim i el seu desconcert) no passaven de tot, sinó el contrari. Tothom era conscient que les classes en línia són un simulacre de les presencials, però més o menys tothom ha fet el que ha pogut. Potser és un miratge, però no crec que sigui només per una nota. El seu antinihilisme és una esperança política.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.